divendres, 13 d’octubre del 2023

La guerra de patents entre Moderna i Pfizer

 


Les vacunes ARNm funcionen en introduir un fragment d'ARNm que correspon a la proteïna viral, en general un petit fragment d'una proteïna que es troba a la membrana externa del virus. (Les persones que reben una vacuna ARNm no s'exposen al virus ni tampoc no poden infectar-se per la vacuna). En utilitzar aquest model ARNm, les cèl·lules produeixen la proteïna viral. Com a part d'una resposta immunitària normal, el sistema immunitari reconeix que la proteïna és estranya i produeix proteïnes especialitzades anomenades anticossos. Els anticossos ajuden a protegir el cos d'infeccions en reconèixer virus individuals o altres patògens, aferrant-s'hi i marcant els patògens per a la seva destrucció. Un cop produïts, els anticossos romanen al cos, fins i tot després que s'ha eliminat el patogen, perquè el sistema immunitari pugui respondre ràpidament si és exposat novament. Si una persona s'exposa al virus després de rebre la vacuna ARNm per a aquest virus, els anticossos poden reconèixer-ho ràpidament, aferrar-s'hi i marcar-lo per a la seva destrucció abans que causi una malaltia seriosa (enllaç).

Els virus d'ARN (com el Sars-Cov-2 –Covid19-, els de la grip comuna o el dengue, entre d'altres) usen el mateix mecanisme per infectar una cèl·lula humana i produir còpies del seu propi codi genètic.

La tecnologia ARNm de Pfizer/Moderna es la següent (enllaç):


A l’agost de 2022, Moderna va demandar a Pfizer per copiar la seva tecnologia de ARNm per a fer la seva pròpia vacuna de Sars-Cov-2. El tema es veurà als tribunals de Londres al 2024.

A través de la vacuna del Covid-19, Pfizer preveia ingressar el 2022 més de 30.000 milions de dòlars i ha suposat la meitat de la seva facturació a 2023. A la demanda, Moderna exigia una compensació econòmica a Pfizer “per l'ús continuat de les seves patents en benefici propi.

Segons El Pais (enllaç):

La firma [Moderna] considera que la vacuna contra la covid Comirnaty, de Pfizer y BioNTech, infringe las patentes que Moderna presentó entre 2010 y 2016 y que cubren la tecnología fundacional de ARNm de Moderna. “Pfizer y BioNTech copiaron esta tecnología, sin el permiso de Moderna”, asegura la empresa en una nota hecha pública este viernes. [...].Moderna cree que Pfizer y BioNTech copiaron dos características clave de sus tecnologías patentadas que son fundamentales para el éxito de las vacunas de ARN mensajero. “Cuando surgió la covid-19, ni Pfizer ni BioNTech tenían el nivel de experiencia de Moderna en el desarrollo de vacunas de ARNm para enfermedades infecciosas, y siguieron a sabiendas el camino de Moderna para desarrollar su propia vacuna”, afirma la empresa.

Ha de quedar molt clar que la demanda es refereix a la tecnologia de ARNm, no a la vacuna contra el Covid19. La vacuna va poder estar disponible en un temps record perque la tecnología ja feia dècades que s'estava desenvolupant. Aquest afirmació es pot confirmar fent una cerca a Internet (no cal ser un expert en la materia). Les teories de la conspiració afirman que el Covid19 va ser un invent de les farmacèutiques perque la vacuna ja la tenien preparada. No hi ha res que suporti aquesta hipòtesi. Però creure en conspiranoies es més fàcil que admetre els fets científics, perque per això no calen conèixements ni contrastar informacions.

Els guanys de Pfizer amb la seva vacuna son astronòmics (i no han acabat). Però és innegable que la vacuna ha estat eficaç per evitar mortalitat i, probablement, ha costat barata a la sanitat pública (pagada entre tots els ciutadans) si tenim en compte l'estalvi en despesa sanitaria per l'atenció als malalts. Però això no treu que les bigpharma en compiteixin pels beneficis.

Cal tenir sempre present que les companyes farmacèutiques no son ONGs. Son empreses amb accionistes que volen rendibilitat per les seves accions. Tampoc son pèrfides per si mateixes. Simplement pertanyen a una societat que es regeix per l'economia de mercat, com a qualsevol altre empresa privada. Si no estem d'acord amb aquests principis, ho tenim fàcil: deixem de prendre medicaments i assumim les conseqüencies...

Mes info sobre el covid la podeu trobar a https://elquesedeciencia.blogspot.com/2020/






dijous, 3 de març del 2022

Solució Mineral Miraculosa vs. Covid

  


Introducció

El diòxid de clor és un gas groc a groguenc vermellós que es pot descompondre ràpidament a l’aire. Com que és un gas perillós, el diòxid de clor sempre es produeix al lloc on s’utilitza. El diòxid de clor s’utilitza com a lleixiu a les fàbriques de paper, i en instal·lacions públiques de tractament d’aigua portable. També s’ha utilitzat per descontaminar edificis públics. El diòxid de clor és soluble en aigua i reacciona ràpidament amb altres compostos. En dissolució amb l’aigua, el diòxid de clor forma un ió clorit, que també és molt reactiu. Com que el diòxid de clor és molt oxidatnt, és capaç de matar bacteris i microorganismes a l’aigua  ( ATSDR)

Al voltant del 5% de les grans instal·lacions de tractament d'aigua (que serveixen a més de 100.000 persones) als Estats Units utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable. S’estima que 12 milions de persones poden estar exposades d’aquesta manera a diòxid de clor i ions de clorit. A les comunitats que utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable, el diòxid de clor i el seu subproducte, ions de clorit, poden estar presents a nivells baixos en l'aigua de l'aixeta.

La pandemia de Covid ha estat aprofitada pels venedors de fum per a recomenar una dilució de diòxid de clor, anomenada MMS (o Miracle Mineral Solution) com a prevenció i tractament del Covid. Curiosament, gairebè tots els que defensen aquesta seudoteràpia (en base al “amiemfunciona”) i que qualifiquen d’ignorants als que no la defensem, desconèxen quin és l’origen d’aquesta “solució miraculosa”. El present article va dedicat precissament a ells. 

El llibre de Jim Humble

Jim Humble (o com li agrada ser anomenat, "bisbe" James V. Humble) és un enginyer nord-americà, autor de manuals de tecnologia de minería i computadors (dels temps anteriors als transistors), així com l'inventor d'un anomenat “suplement dietètic” que ha estat prohibit en diversos països: el MMS (o Miracle Mineral Solution).

A la dècada dels 2000 J. Humble va experimentar els efectes del MMS en malalts de malaria a Uganda. A part dels aspectes ètics, cap d’aquests “experiments” està documentat més enllà de les afirmacions de J. Humble al seu llibre.

El MMS és una solució tòxica d'un 28% de clorit de sodi en aigua destil·lada. El producte conté essencialment el mateix ingredient que un desinfectant industrial abans d'"activar-se" amb un àcid apte per al consum humà (en general, àcid cítric al 40%). El nom fou inventat per Jim Humble en el seu llibre autoeditat a 2006 The Miracle Mineral Solution of the 21st Century (La solució mineral miraculosa del segle XXI).

Aquest llibre és pot descarregar lliurement en espeñol a http://www.librosmaravillosos.com/milagrososuplementomineraldelsigloXXI/pdf/Milagroso%20Suplemento%20Mineral%20del%20Siglo%20XXI%20-%20Jim%20B%20Humble.pdf

Els següents paràgrafs recullen nomès algunes parts textuals del llibre, en espanyol i cursiva. El llibre està mal redactat i mal traduït, per això els paràgrafs esmentats son copies literals.

La primera part del llibre és una mena de seqüencia temporal novelada dels experiments de J. Humble. Malgrat es reprodueixen alguns textes d’autoritats, no he trobat cap document a Internet que respaldi de manera independent cap de les histories que explica. Aquesta primera part no s’analitza en aquest article perque no te cap interès i pot ser totalment inventada.

La segona part del llibre es una barreja d’explicacions pseudocientíques sobre el mode d’acció del MMS amb les seves aplicacions a diferents malalties. Cap d’aquestes explicacions es suportada per literatura científica de qualitat (revistes reconegudes, amb revissió per experts). Més abaix es comenten algunes afirmacions rellevants, tenint present que la refutació punt per punt de totes les afirmacions falses o no demostrades (que son gairebe totes) requeria una extensió igual o superior al propi llibre.

Declaració de Jim Humble (pag 39):

No es una droga, es un suplemento mineral y yo soy un inventor, no un doctor. Incluso no sé lo que dice el juramento de Hipócrates. No pretendo hacer lo que lo que los doctores hacen. Mi trabajo ha sido inventar una cura segura para la malaria desde que creí que esto era posible, y lo logré.

Aquest paràgraf está clarament destinat a evitar possibles denuncies per intrusisme profesional.

En mi opinión, nunca he puesto a nadie en riesgo y he tratado personalmente más de 2,000 personas. Más de 75,000 casos de malaria han sido atendidos, la mayoría por personas entrenadas por mí. Las personas fueron curadas y no se reportó ningún deceso. Cuando digo curado me refiero al hecho de que se levantaron, sonrieron, se vistieron y regresaron a sus trabajos. No tuvieron recaídas hasta donde sé.

Cap d’aquestes dades es pot verificar. Poden ser totes inventades. La descripció de les persones dites gaurides no és objectiva i no te cap mena de rigor.  Es barregen opinions amb dades. A les opinions es poden contraposar altres opinions, però les dades han de ser verificables objectivament.

 

Algunes afirmacions no demostrades, falses o senzillament esperpèntiques

Los glóbulos rojos de la sangre que normalmente acarrean el oxígeno a través del cuerpo, no tienen mecanismo para diferenciar entre dióxido de cloro y oxígeno.

Fals: l’oxigen dissolt a la sang és captat per la hemoglobina dels eritròcits. El dióxido de clor no.

Por lo tanto, en las paredes del estómago donde la sangre toma los nutrientes de varios tipos, cuando un ión de dióxido de cloro toca un glóbulo rojo el ión es aceptado.

Fals: Un ió és un element o molécula que presenta una càrrega eléctrica positiva (anió) o negativa (catió). El diòxid de clor no te cap càrrega, llavors no és un ió. Tampoc els eritrócits “accepten” ions de clor.

Si éste fuera un parásito de la malaria, sería destruido y el dióxido de cloro también. Si no hay parásitos presentes, el dióxido de cloro será trasladado por el glóbulo rojo a un punto del cuerpo donde el oxígeno normalmente sería usado para oxidar venenos y otras cosas malas y allí es liberado.

Afirmació delitant, sense cap fonament científic.

El dióxido de cloro tiene cien veces más energía para hacer lo mismo que el oxígeno haría pero aun así no dañaría células sanas, esto es más que probable porque el sistema inmune tiene el dióxido de cloro bajo control.

Afirmació sense cap fonament científic.

La MMS empieza con tres miligramos de dióxido de cloro y luego continúa proveyendo dióxido de cloro al cuerpo por cerca de 12 horas.

Inconsistent amb l'afirmació del que el diòxid de cloro desapareix del cos en poques hores, segons els  protocols d’ús.

Cuando el dióxido de cloro se degenera, los químicos que quedan son químicos que el sistema inmunológico necesita desesperadamente o bien sólo se convierte a cloruro formando una cantidad insignificante de sal común y agua. Debido a esto simplemente no puede haber efectos secundarios.

Especulatiu i contradictori amb el paràgraf que es cita a continuació.

Algunas personas han tomado más de 20 veces la cantidad de Oxígeno Estabilizado (clorito de sodio). Personas perfectamente saludables pueden tener un poco de náuseas por 10 a 15 minutos con una dosis tan grande, pero si tienen algún problema en sus cuerpos, dependiendo de lo que sea, pueden enfermar por un período de tiempo. Sólo unas cuantas personas incluyéndome a mí han probado 25 veces la solución SMM y eso le hará sentir enfermo pero no tendrá efectos secundarios. (pag 124).

No aclareix que vol dir “pueden enfermar”. En qualsevol cas, les nàusees i sentir-se malalt són efectes adversos.

Las náuseas son el resultado del ataque del dióxido de cloro a algo malo en el cuerpo.

Fals. Les nàusees són un reflex nerviós vagal a un estímul irritant a les terminacions nervioses de l'epiteli gàstric. Les nàusees son, obviament, degudes a l’efecte irritant del diòxid de clor. No son signes del bon funcionament del MMS, son manifestacions de toxicitat.

En caso de un problema en el hígado como hepatitis, uno casi siempre se enferma al tomar la MMS. La razón es que el hígado empieza a repeler los tóxicos cuando el dióxido de cloro empieza a destruirlos. (pag 124)

Afirmació delirant: El fetge metabolitza alguns tòxics. No els repel·leix.

He incluido dos fotos de muestras de sangre en las siguientes páginas. Estas fotos fueron tomadas con un microscopio de campo oscuro que fue especialmente diseñado para ver sangre. La primera foto muestra la sangre de una persona antes de tomar la dosis de la SMM. Todas las células mostradas son glóbulos rojos. Los microscopios normales de campo oscuro no muestran la superficie de los glóbulos rojos tan bien.

Aquesta curiosa tècnica és la base del diagnòstic per la sang amb microscopía de camp fosc, que no té cap base científica. Es basa en les idees de Günther Enderlein, entomòleg alemany de principis del segle passat (digne ser estudiat per separat).

Note cómo las células están todas juntas tocándose unas a otras en un grupo. Esta es una condición no saludable. Esta persona necesita más agua y minerales.

Afirmació sense fonament.

Para las personas que no toleran el vinagre reemplace el vinagre por jugo de limón. Utilizar de 3 a 5 gotas de limón por 1 de MMS, dependiendo de la enfermedad. Todo lo demás permanece igual. Me he dado cuenta que muchas personas prefieren el jugo de limón que el vinagre. Cualquiera que sospeche que tiene la bacteria cándida no debe utilizar vinagre en ninguna cantidad.(pag 13).

La vitamina C usada en los jugos como conservador evitará completamente que el MMS funcione.

Humble sembla ignorar que el suc de llimona conté una quantitat rellevant de vitamina C.

No use jugos del supermercado, al menos que esté seguro que no contienen vitamina C agregada. Algunos jugos puros de manzana no contienen vitamina C agregada. La vitamina C natural en los jugos no ocasiona ningún problema.(P2, pag 52).

La vitamina C és àcid ascòrbic, tant si és del propi suc com si és afegida com a additiu. No s'aclareix perquè la vitamina C del suc no ocasiona cap problema.

La vitamina C es pot afegir com a conservant, però els cítrics ja tenen vitamina C de manera natural, encara que l'etiqueta no indiqui que s'ha afegit. La vitamina C és precisament un antioxidant, recomanat, sense proves, per Linus Pauling pel tractament de malalties (VIH, càncer, etc).

Per al VIH Humble recomana un oxidant i Pauling recomana un antioxidant. En cap dels dos casos hi ha hagut confirmació d’efectivitat en assaigs clínics control·lats.

La solución sin diluir del SMM es altamente alcalina con un pH de 13. Puede ocasionar quemaduras leves si no se enjuaga de la piel inmediatamente en menos de un minuto. (P2, pag 51).

El lleixiu comercial és hipoclorit sòdic al 8-10%. La solució sense diluir de clorit sòdic és més del doble. Per tant, el MMS sense diluir és molt tòxic i, a més, corrosiu. Per aquesta raó actualment es comercialitza la solució MMS al 0,3%.

A. Kalcher promou la utilització del kit de potabilització d'aigua (clorit sòdic 25% + àcid clorhídric 4%) per obtenir l’anomenat CDS. La utilització de quantitats importants d’aquests compostos pot generar clor en forma de gas, que és molt tòxic. No cal dir que la solució industrial al 25% es molt tóxica, arrivant a ser mortal per ingestió. Les intoxicacions greus i, fins i tot, mortals amb diòxid de clor s’han produit per la ingesta directa del produce industrial. La ingesta de les dosis recomenades en base a gotes diluides pot provocar efectes derivats de la irritació del tracte digestiu.

El colesterol es la respuesta del cuerpo a una deficiencia de vitamina C. El cuerpo busca fortalecer las paredes de vasos sanguíneos y evita que se rompan depositando colesterol sobre las paredes. (P2, pag 94).

Afirmació delirant, sense cap fonament científic. Es particularment perillòsa aquesta afirmació perque confón un dels agents causants de la aterosclerosi amb un mecanisme de defensa inexistent.

I ho deixem aquí. Han estat només unes pincellades, poques, per a posar de manifest que la utilització del MMS com a prevenció i tractament de malalties no te cap base racional.

dijous, 16 d’abril del 2020

Ibuprofè i Covid19




La relació de l’ibuprofè amb els símptomes respiratoris del Covid19 ha estat i continua estant motiu de polèmica. Amb aquest article es pretén simplement donar informació aclaridora sobre el tema i en cap cas es pretén substituir ni discutir la opinió dels experts. Invito a que el lector aprofundeixi els seus coneixements en els hipervincles inclosos en el text (en blau).

Antecedents
Al març van aparèixer una sèrie de notes informatives contradictòries o, com a mínim, confuses. A continuació s’esmenten tres de les més rellevants.

14/03/2020: La Direcció de Sanitat de França va publicar una nota informativa sobre l’ús del ibuprofè.

S'han reportat esdeveniments adversos greus relacionats amb l'ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE) en pacients amb Covid19, casos possibles o confirmats. El recordem que el tractament d’una febre o dolor mal tolerat en el context de Covid19 o qualsevol altra virosi respiratòria es basa en paracetamol, sense superar la dosi de 60 mg/kg/dia i 3 g/dia. Els AINE han de ser prohibits.

Per contra, els pacients amb corticosteroides o altres immunosupressors per una patologia crònica no han d’interrompre el seu tractament, tret que el metge ho aconselli.

Aquesta recomanació s’ha de difondre àmpliament a tots els professionals sanitaris.


Davant d’aquesta nota, la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS) va reaccionar qüestionant la validesa de las argumentacions de la Agencia de Sanitat francesa.

-15/03/2020: Conclusions de la nota informativa de la AEMPS:

-La possible relació entre l'exacerbació d'infeccions amb aquests ibuprofèn i ketoprofè s'estan avaluant per a tota la Unió Europea en el Comitè d'Avaluació de Riscos en Farmacovigilància.

-Els pacients que estiguin en tractament crònic amb ibuprofèn o ketoprofèn no l’han de interrompre.

-Les guies recomanen com a primera alternativa l'ús de paracetamol per al tractament de la febre, però no està contraindicat l'ús d'ibuprofè en el tractament de símptomes menors.


Un dies desprès la Organització Mundial de la Salud (OMS), va emetre una nota que només va sumar confusió al tema, per la seva ambigüitat.

-19/04/20: Nota de la OMS, segons Europa Press:

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha rebutjat l'ús de l'ibuprofèn per tractar la malaltia provocada pel nou coronavirus, anomenada Covid-19, si bé ha reconegut que el seu ús no provoca cap efecte negatiu. L'organització de les Nacions Unides s'ha pronunciat així després de consultar a metges que tracten amb pacients infectats per coronavirus, insistint que no s'estan reportant casos d'efectes negatius en aquells que han rebut ibuprofè, però assegura que no ho recomana.


A la vista d’aquestes notes no és gens estrany que la opció pública i, fins i tot, els professionals de la salut no sabessin ben bé a què atenir-se.

Els fets

A nivell del públic general, el missatge viral que ha originat tot l’enrenou a les xarxes és, amb variacions, el següent: S'acaba de demostrar que el virus COVID19 entra a la cèl·lula pulmonar a través del receptor ECAII. Quan s'uneix a ell el sobreexpressa i mata la cèl·lula alveolar. Els homes tenen més receptors que les dones, els asiàtics més que els caucàsics i la gent que pren anti-hipertensius té una sobre-expressió brutal del receptor. Cal no prendre ibuprofè ni antiinflamatoris en cas de sospita de gravetat.

Aquest missatge, i tota la polèmica posterior, té el seu origen en una letter o petit article d’opinió que va aparèixer a la revista anglesa The Lancet (Fang et al., 2020) l’11 de març. En aquest article es diu el següent (traducció resumida):

Els coronavirus patògens humans [...] s’uneixen a les cèl·lules diana a través de l’enzim anomenat convertidor d’angiotensina 2 (ACE2), que s’expressa per cèl·lules epitelials del pulmó, l’intestí, el ronyó, i vasos sanguinis. L’expressió de l’ACE2 s’incrementa substancialment en pacients amb diabetis tipus 1 o tipus 2, que són tractats amb inhibidors de l’ACE [...]. La hipertensió arterial també es tracta amb inhibidors de l’ACE [....]. ACE2 també es pot augmentar amb tiazolidiniones i ibuprofè. Aquestes dades suggereixen que s’augmenta l’expressió ACE2 en diabetis, i el tractament amb inhibidors de l’ACE i els ARB augmenten l’expressió ACE2. En conseqüència, la major expressió de l'ACE2 [per ibuprofè] facilitaria la infecció per COVID-19 [en pacients diabètics o hipertensos].

Mes clar per al profa: L’ibuprofè inhibeix l’enzim ACE en diabètics i hipertensos, però també fa que augmenti la expressió de l’enzim ACE2, facilitant la unió del virus a les cèl·lules i agreujant la malaltia.

És molt important tenir present que l’article es refereix a pacients que tenen diabetis o hipertensió. És en aquest context en que el tractament amb ibuprofè s’ha demostrat clarament contraproduent. No he pogut accedir a dades epidemiològiques fora d’aquest context. Per tant, en sentit estricte, l’article esmentat no serveix com argument per a desaconsellar de forma general l’ús del ibuprofè en el Covid19. Això apart dels efectes adversos descrits per al ibuprofè, per a condicions que sovint afecten a la gent gran, com ara trastorns de la coagulació o alteracions en els ronyons.

En la meva feina com a toxicòleg, estic acostumat a fer ús del principi de precaució que obliga a situar-se en l’escenari més conservador. Aplicant aquest principi, només seria aconsellable l’ús del ibuprofè per al tractament dels símptomes del Covid19 en cas de que no hi hagi cap altre alternativa. Per tant, en cas de no disposar del paracetamol es podria prendre ibuprofè, sempre i quan el pacient no estigués en una situació específica de risc, com les que s’han indicat abans.

Aquest enfocament no es desdiu de les notes informatives de la AEMPS i de la OMS.

Paracetamol con a substitut del ibuprofè

En primer lloc cal dir que el ibuprofè es analgèsic i antiinflamatori, però el paracetamol només és analgèsic i també antitèrmic (per la febre). Es poden consultar les propietats dels dos fàrmacs aquí i aquí.

En general es pot dir que els processos inflamatoris associats a una infecció (inclosa la febre) son la resposta de l’organisme a la agressió del microbi, per la qual cosa no son necessàriament dolents. Però una resposta inflamatòria exagerada, com la fibrosi pulmonar, sí que s’ha de evitar. Encara que els esteroides s’acostumen a utilitzar per controlar inflamacions exagerades, el seu ús en el Covid19 es controvertit.

En tot cas, el paracetamol s’ha de prendre amb precaució. Fins a l’arrivada de la pandèmia es podia comprar sense recepta en comprimits de 500 mg. Ara aquesta formulació necessita recepta del metge per evitar acaparaments. El paracetamol es converteix en el fetge en un metabòlit que és hepatotòxic. Malgrat que la dosi màxima diària és de 4 g/dia a 1 g cada 8 hores, una dosi única de 6 g pot ocasionar hepatotoxicitat. Per causa d’aquesta hepatotoxicitat, el tractament amb paracetamol és incompatible amb les begudes alcohòliques.

En poques paraules: Paracetamol sí, però sempre amb control mèdic.

dimecres, 12 de febrer del 2020

Coronavirus: Una avaluació del risc


Jo no soc un expert en el tema dels coronavirus (de fet, no em considero expert en cap tema), però abans de parlat de qualsevol qüestió polèmica, tinc per costum recollir informacions diverses i de fonts fiables, analitzar les dades i destil·lar una opinió. Una opinió que és personal, però fonamentada.  

Amb motiu de la epidèmia per coronavirus de Wuhan (ara anomenat Covit-19) sembla que tothom te la urgent necessitat de posar de manifest els seus amplis coneixements sobre la epidemiologia dels coronavirus, ja sigui per calmar a la població o per alarmar-la encara més. I, en conseqüència, em veig obligat a llegir i escoltar autèntics disbarats, tant en un sentit com en l’altre. Així que intentaré donar una visió clara i objectiva sobre el risc de la epidèmia del Covit-19, citant les fonts que considero més adients.

En primer lloc, què és un coronavirus? Els coronavirus són un grup extens de virus d'ARN que poden causar diverses afeccions, des del refredat comú a malalties més greus com bronquitis, bronquiolitis, pneumònia, la síndrome respiratòria d'Orient Mitjà (MERS-CoV) o la síndrome respiratòria aguda greu (SRAS-CoV), entre altres. El nom de coronavirus deriva de les estructures proteiques en forma de corona que presenta el virus a la seva superfície observat sota microscopi electrònic.


Coronavirus (crèdit Viquipedia)

Sovint es compara Covit-19 amb el virus de la grip estacional (la grip que patim habitualment a l’hivern), amb l’objecte de desdramatitzar el risc de contagi i la gravetat de la infecció pel coronavirus. Però les comparacions, que en general son odioses, en aquest cas no tenen gaire raó de ser.

Per començar, els dos tipus de virus son bastant diferents, encara que ambdós son del tipus ARN, per el seu material genètic, i tenen una component de malaltia respiratòria. Les diferents formes de virus de la grip s’anomenen amb una N i una H, seguides de números. Per exemple, el virus H1N1 es el la grip espanyola (tot i que no sembla que el seu origen fos Espanya) que va causar molta mortaldat a 1918. 


Virus de la grip (Crèdit: Viquipedia)

Abans de intentar fer comparacions entre el Covid-19 i la grip s’han d’entendre dos conceptes epidemiològics bàsics: La morbiditat i la taxa de mortalitat. La explicació es molt senzilla. La morbiditat és la quantitat de persones que pateixen una malaltia en un lloc i temps determinat. La taxa de mortalitat és una taxa utilitzada en demografia per indicar el nombre de defuncions d'una població concreta per cada mil habitants, durant un any. En l’àmbit de la epidemiologia la mortaldat es pot expressar com a morts causades per una malaltia respecte del total de les persones malaltes o contagiades.

Ara sí podem fer comparacions. Es calcula que un 10-20% de la població mundial contrau la grip estacional cada any (font), de les quals unes 500,000 resulten mortes. Si considerem la població mundial estimada com a 7,000,000,000 (set mil milions) d’habitants, un 20% de malalts, com a molt,  de grip son 1,400,000,000 persones (és la morbiditat de la grip). Si d’aquestes persones malaltes en moren 500,000, la taxa de mortalitat es de 0.036%. Es dir, es mor de grip una de cada 2,800 persones malaltes.

Vegem que passa amb el Covid-19. A dia 12 de febrer de 2020, s’estima que el nombre de persones que donen positiu per Covid-19 (contagiades, però no necessàriament malaltes), son unes 45,000 i el nombre de mortes es de 1,114 (font). En aquest cas no parlarem de morbiditat perquè el nombre de malalts es va incrementant amb el temps, però si que es pot parlar de taxa de mortalitat, perquè al ser una taxa que relaciona malalts (o positius) amb morts, es previsible que es mantingui bastant constant en el futur. Així, la mortalitat per Covid-19 es avui de 2.48%. Es dir, un mort per cada 40 persones positives. La mortalitat per Covid-19 es 68 vegades superior a la de la grip estacional. Dit d’una manera més gràfica, el Covid-19 és 68 vegades més perillós que la grip. Aquesta és la principal raó de que la OMS hagi decretat pandèmia global amb només 1,114 morts registrats (malgrat que el nombre absolut de morts per la grip es molt superior a hores d’ara). 

Però perill no és el mateix que risc. El perill (o perillositat) es la capacitat d’un objecte o situació de causar un dany.  El risc és la probabilitat de que aquest objecte o situació causi efectivament un dany. El risc esta vinculat essencialment a la exposició a l’agent perillós (veure dibuix explicatiu). Per molt perillosa que sigui una serp, el risc de que jo mori per la mossegada d’aquest animal es zero si jo no tinc la possibilitat d’entrar en contacte amb la serp. Per molt perillós que sigui un virus, no hi haurà risc si no hi ha exposició. Per aquesta raó tant les autoritats xineses com la OMS intenten contenir al màxim la extensió de la malaltia.



Diferencia entre perill i risc (credit: R. Mollà)

Resumint:

-El virus Covid-19 és perillós? Si, molt.

-Quin risc hi ha de contraure la malaltia i morir? En Catalunya, a hores d’ara, el risc es gairebé nul.

-Maig d’amoïnar? No, si es segueixen les recomanacions de les autoritats sanitàries.

-Haig d’evitar entrar a establiments de xinesos? No. La població xinesa autòctona te el mateix risc de contraure la malaltia que qualsevol altre persona.


Encara que no calgui entrar en pànic (mai cal entrar en pànic!), hem d’estar amatents a la evolució de la malaltia. Però, sobretot, no hem de fer cas dels aprofitats sense escrúpols, que ja estan oferint solucions miraculoses, perfectament inútils, per a treure diners de la gent atemorida.

divendres, 6 de setembre del 2019

LO QUE SE SABE Y LO QUE SE IGNORA SOBRE LA TOXICIDAD DE LOS MICROPLÁSTICOS.




Según un informe del gobierno del Reino Unido de 2018, la cantidad de plásticos de los océanos mundiales se triplicará en los próximos diez años.

A diferencia de otros efectos humanos en el medio ambiente como la polución atmosférica o la contaminación química de los ríos, la contaminación por plásticos es muy evidente. Vemos residuos plásticos en las ciudades, en los ríos, en el mar y en el campo. Hay plásticos en suspensión en el aire y se han encontrado plásticos en el ártico. Allá donde vamos nos encontramos con plásticos. Las imágenes de pájaros, peces e incluso mamíferos marinos atrapados en plástico son impresionantes y cada vez está más extendida la idea de que consumir pescado o marisco contaminado por fragmentos de plásticos podría ser perjudicial para la salud. Por todo ello, no es de extrañar que la contaminación por plástico se haya convertido en un problema público de primera magnitud.

Los plásticos son sustancias poliméricas. Son como cadenas cuyos eslabones son estructuras químicas repetitivas. Estos eslabones se unen con tal fuerza que son muy difíciles de romper y, por esta razón, los plásticos se consideran materiales “casi” inertes. En este “casi” están implicados procesos de lenta degradación que finalmente darán lugar a sustancias químicas diversas, anhídrido carbónico i agua. Los procesos de degradación son tan lentos que, según el tipo de plástico y su exposición a determinadas condiciones ambientales, pueden durar de cientos a miles de años, hasta su desaparición completa.
Es de sobras conocido que los residuos plásticos perjudican a los organismos vivos de los ecosistemas de mares y océanos, pero todavía hay muchas incertidumbres en cuanto a la toxicidad real que los residuos plásticos pueden ocasionar en el tiempo presente y en el futuro.


¿De qué depende la toxicidad de los plásticos?

Producimos ingentes cantidades de plásticos cada año. Continuamente los vertemos como residuos al medio ambiente y los polímeros que los forman se desintegran de forma extremadamente lenta pero inexorable.

Los efectos adversos de la contaminación por plásticos en los organismos vivos pueden ser muy diferentes en función del tipo y tamaño del plástico, del organismo considerado y del mecanismo de toxicidad implicado. Un fragmento de plástico de un milímetro de tamaño no tiene ningún tipo de incidencia en la salud de un ser humano (o de otros vertebrados) pero puede ocasionar la muerte por obstrucción intestinal a un organismo del plancton. Una red de pesca abandonada continúa pescando animales (peces, aves y mamíferos marinos) en el que se ha llamado gostfishing, pero esto es irrelevante en los organismos terrestres, por mucho que pueda afectar a la biodiversidad global. Por tanto, en el estudio de los efectos de los plásticos en los organismos y ecosistemas se deben evitar las generalizaciones, definiendo claramente el ámbito del estudio y los tipos de plástico considerados.

Además, si ya es preocupante lo que vemos, todavía lo es más lo que no vemos. Las regiones del fondo marino parecen contener la mayor parte de los residuos plásticos. Según estimaciones recientes, son el depósito del 94% de toda la masa de plásticos oceánica. Paradójicamente, son de regiones sobre las hay menos información sobre los efectos de los plásticos. Hay que investigar más para determinar la gravedad del problema a nivel global.


Distribución de la contaminación por plásticos en el oceano (Sherrington, 2016)

Cuanto más pequeños, más peligrosos.

Los trozos de plástico grandes se fragmentan en piezas más pequeñas y éstas, a su vez, en otras más pequeñas, hasta dar lugar a lo que se conoce como microplásticos (técnicamente de 5 milímetros de diámetro o menos). Son partículas que se encuentra en el límite de la visión, y más pequeñas todavía. Dado que los objetos de plástico son poco peligrosos en sí mismos para los humanos, salvo por los riesgos físicos de atragantamiento, el mayor motivo de preocupación está en la ingesta involuntaria de microplásticos.

Aun cuando en algunos ámbitos los microplásticos pueden acumularse hasta niveles en que pueden comprometer a ecosistemas, hay estudios que demuestran que los microplásticos ingeridos por organismos superiores son liberados por el intestino sin efectos negativos. Por otro lado, la Autoridad Europea para la Seguridad Alimentación (EFSA, por sus siglas en inglés) considera en un informe que la ingesta de microplásticos en los alimentos es poco relevante en comparación con la exposición a otros contaminantes, porque se asume que las partículas de plástico se ingieren en poca cantidad y son eliminadas con las heces. En contraste, un reciente y polémico informe de la World Wildlife Fund (WWF) alerta de que en una persona del mundo occidental la cantidad ingerida de microplásticos en una semana podría ser el equivalente a una tarjeta de crédito (5 g), aspecto este del que se han hecho eco diversos medios de comunicación. Lo que no ha tenido tanta trascendencia mediática es que la misma WWF admite en su informe que esta cantidad es incierta porque se ha obtenido en base a extrapolaciones y que son necesarios estudios posteriores. Por otro lado, como ya hemos dicho que los fragmentos de plástico son difícilmente absorbibles, la cantidad de 5 g de plástico ingerido en una semana no dice gran cosa por sí misma respecto al riesgo tóxico.

¿Quiere todo esto decir que no debemos preocuparnos?. Nada más lejos. Quiere decir que hace falta destinar muchos más recursos para mejorar nuestros conocimientos sobre los riesgos de los microplásticos sobre nuestra salud. Máxime teniendo en cuenta que la exposición a microplásticos por ingestión o por inhalación va aumentar de forma inevitable en los próximos años.




Formas y tamaños de microplásticos (Crédito: Wang et al., 2019)

Micro-microplásticos

La situación puede ser bastante peor en cuanto a los nanoplásticos. Los nanoplásticos son microplásticos con un tamaño inferior a 20 micrómetros (más pequeños de 20 milésimas de milímetro, sólo visibles al microscopio). En estudios de laboratorio se ha visto que los nanoplásticos pueden ser tan pequeños que pueden penetrar las células de los seres vivos provocando alteraciones denominadas de estrés oxidativo. No se sabe qué relevancia puede tener esto en la salud de los humanos porque se han realizado muy pocos estudios hasta el momento en este sentido (ver revisión reciente aquí),  pero está claro que no son buenas noticias.

Los procesos de degradación físico-químicos de los plásticos dan lugar a fragmentos de polímero cada vez más pequeños y al final se degradan completamente para dar lugar a moléculas pequeñas no poliméricas. La liberación de estas sustancias en el tracto intestinal puede no ser importante, como indica la EFSA, pero si polímeros de tamaño nanométrico penetran las células, estas sustancias podrían provocar la muerte celular, ya sea por estrés oxidativo o por toxicidad directa. En organismos superiores como los seres humanos, la muerte celular debida a factores externos desencadena un proceso inflamatorio que puede derivar en enfermedad crónica.

Tampoco hay muchos datos en referencia al potencial cancerígeno de los nanoplásticos, pero una enfermedad inflamatoria crónica es por sí misma un factor de riesgo. Además, se sabe que algunas sustancias liberadas por los plásticos son cancerígenas o producen mutaciones en el material genético que pueden derivar en cáncer (ver info aquí, aquí y aquí).

Es una cuestión de tiempo que todos los plásticos que no hayan sido incinerados se conviertan en nanoplásticos, tanto en ecosistemas acuáticos como terrestres. Esto es una verdadera espada de Damocles que pende sobre la cabeza de las generaciones futuras.

Pasajeros indeseables en plásticos

Diferentes estudios han demostrado que los microplàstics pueden transportar otras sustancias adheridas a su superficie.

Sustancias tóxicas como metales o insecticidas podrían ser transportadas por microplásticos y terminar en lugares que de otro modo no llegarían. Hay información disponible sobre esto y es preocupante que estas sustancias puedan ser ingeridas por organismos marinos y entren finalmente en la alimentación humana.

La mayoría de los estudios han mostrado que los agentes tóxicos asociados a los plásticos se encuentran a concentraciones demasiado bajas para ser tóxicas, o bien las sustancias se adhieren demasiado a los plásticos para ser liberadas a los organismos y causar problemas. Curiosamente, en un estudio, los niveles de sustancias tóxicas en los tejidos de las aves marinas eran claramente menores cuando habían ingerido microplásticos. Los investigadores sugirieron que las sustancias tóxicas ya presentes dentro de los tejidos de aves se adherían a los plásticos y se eliminaban. Si esto es así, las sustancias adheridas a los plásticos podrían ser menos tóxicas para los organismos marinos de lo que se pensaba, aunque no se descarta la toxicidad de los microplásticos por otros mecanismos. Nuevamente, hay pocos estudios disponibles y las extrapolaciones a humanos son aventuradas.

---   ---   ---

En resumen, hay importantes lagunas en el conocimiento sobre la toxicidad de los plásticos que hay que llenar, especialmente cuando es probable que las partículas de plástico se acumulen en los ecosistemas en grandes cantidades y durante largos períodos de tiempo. No podemos esperar a tener todas las respuestas para tomar medidas, pero hay que evitar llenar estas lagunas con especulaciones basadas en estudios parciales, que puedan provocar alarmas infundadas i un mal uso de los recursos disponibles.

La amenaza de la contaminación por plásticos es global y puede hipotecar el futuro de las generaciones venideras. Por tanto, hace falta hacer mucha y buena ciencia.


(Crédito de la imagen de portada: EP)

divendres, 30 d’agost del 2019

Microplàstics en l’aigua de beguda. Part 2: Anàlisi d’aigües embotellades





Quants microplàstics "bebem" amb l'aigua embotellada?

L'any 2018, Mason i col·laboradors van avaluar el contingut en microplàstics de 19 marques d’aigua embotellada, distribuïdes en 9 països. Del total de 259 ampolles processades, el 93% presentava algun signe de contaminació microplàstica. Van trobar una mitjana de 10,4 partícules microplàstiques de més de 0.1 mm de mida per litre d’aigua embotellada processada.

Els fragments van ser la morfologia més comuna (66%) seguida de les fibres. Van confirmar que, com a mínim, la meitat d’aquestes partícules són de polímers de plàstic, sent el polipropilè el tipus de polímer més comú (del 54% de partícules de plàstic contabilitzades). El polipropilè és utilitzat habitualment per a la fabricació dels taps de les ampolles, per la qual cosa es probable que les partícules d’aquest plàstic trobades a l’aigua provinguin dels taps. Una petita fracció de partícules va mostrar la presència de lubricants industrials, possiblement derivades dels processos d’envasat.

El gràfic següent mostra la densitat de microplàstics en diferents aigües embotellades, expressada en nombre de partícules de microplàstic per litre. Els percentatges corresponent a la mida de les partícules. En taronja les de mida petita de menys de 0.1 mm i en blau les de mida més gran.


Densitat de MP per marca d’aigua (de Mason et al., 2018)

La marca amb més microplàstics va ser la Nestle Pure Life, comercialitzada al Líban i Tailandia, i subministrada també per Amazon, seguida de la Gerolsteiner dels USA. La que menys microplàstics va tenir va ser la italiana San Pellegrino, que pertany al grup Nestle. Resulta, si més no, xocant que Nestle comercialitzi a països pobres de l’orient l’aigua dita Pure Life, que és la més contaminada per microplàstics, mentre que comercialitza la que conté menys contaminació, la San Pellegrino, a Europa  i altres països del primer mon. Això potser donaria per a fer un altre article, però seria un article més polític que tècnic.

És curiós comprovar que en les especificacions de qualitat de l’aigua embotellada consten possibles contaminants com ara dissolvents o pesticides, però no material particulat (veure especificacions de qualitat de San Pellegrino). És urgent un canvi legislatiu en aquest aspecte.

En les aigües embotellades, excepte les que indiquen expressament que son directes de brollador,  no hauria d’haver microplàstics provinents de l’agua original perquè el procés de tractament de l’aigua inclou un sistema de filtratge per osmosi inversa (bàsicament equivalent al sistemes domèstics de purificació de l’aigua corrent).  Per tant, la contaminació per partícules de plàstic o d’altre mena tindrien el seu origen en els envasos, inclosos els taps, i al propi sistema de processat i envasat. De fet, una petita fracció de partícules no plàstiques semblen ser de lubricants industrials, possiblement derivades de la maquinaria d’envasat. Si el sistema de purificació és deficient o inexistent (cosa que no entra a valorar l’article de Mason), llavors també tindríem material particulat de l’agua d’origen.

La contaminació per microplàstics és només una part de la contaminació a que estem exposats en consumir aigua embotellada. S’haurien d’afegir les substàncies alliberades dels com ara els ftalats. Malgrat això, com s’explica en l’article sobre l’informe de la OMS (veure Part 1), la contaminació per microplàstics i substàncies derivades de microplàstics de l’aigua de beguda es considerada poc rellevant, i agències de seguretat alimentaria com la EFSA (Agencia Europea de Seguretat Alimentaria) indiquen que aquests contaminants no impliquen un risc per a la salut, si es troben dins els límits permesos. Però aquest raonament no te en compte que l’aigua embotellada només és una part dels productes alimentaris que consumim, envasats en plàstic. I com els riscos no son mútuament excloents sinó que es sumen, la exposició total a plàstics i a substàncies derivades de plàstics en productes alimentaris podria arribar a ser preocupant.

Si ens referim a l’aigua de l’aixeta, posant a nivell domèstic un sistema d’osmosi inversa obtindríem un aigua de qualitat superior a la embotellada des del punt de vista de les micropartícules (siguin o no de plàstic). Pel que fa a les substàncies derivades dels plàstics, l’aigua de l’aixeta tampoc n’està exempta perquè les conduccions modernes d’aigua son de PVC. Per això es una bona costum deixar córrer l’agua una mica abans de beure-la, si fa temps que no hem obert l’aixeta.

En qualsevol cas, tenint en compte els controls de qualitat a que es sotmet l’aigua de l’aixeta al Catalunya, consumir aigua embotellada no ens reportarà cap benefici per la salut i sí un perjudici considerable per a la butxaca. A més, s’ha de tenir present que el major percentatge de envasos de beguda que contaminen els mars i oceans correspon als d’aigua embotellada.

dijous, 29 d’agost del 2019

Microplàstics en l’aigua de beguda. Part 1: L'informe de la OMS.




Recentment la Organització Mundial de la Salud (OMS) ha publicat un extens informe sobre la presència de microplàstics en l'aigua de beguda. En aquest article se'n fa una revisió crítica.

--- --- ---

En els darrers vint anys el nombre de investigacions relacionades amb la contaminació per plàstics a crescut en proporció directa a l’increment de la contaminació mediambiental per plàstics. Paradoxalment, aquest allau d’estudis a posat de manifest el nostre desconeixement sobre els efectes a llarg termini de la contaminació per plàstics en diferents ecosistemes i en nosaltres mateixos. 

Davant aquest panorama, més que intentar bussejar en l’allau d’informació científica disponible, ens hem de refiar de revisions fetes per agències governamentals o entitats d’àmbit internacional. Així, l’informe publicat a l’agost de 2019 per la Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre els microplàstics en aigua de beguda es molt aclaridor pel que fa als coneixements que ara es tenen sobre aquest aspecte en particular i sobre les línies d’investigació futures.

De primer s’ha de dir que és consideren microplàstics els fragments de polímers plàstics de mida inferior a mig centímetre. Els microplàstics inclouen els fragments de materials de tipus cautxú, com ara restes de pneumàtics, i també les fibres tèxtils. Aquesta definició engloba també els dits nanoplàstics, que son els microplàstics més petits. De l’ordre de mil·lèsimes de mil·límetre. Aquesta diferenciació és molt important perquè quan més petit és el fragment de plàstic, més fàcil és que sigui absorbit per l’intestí.

Vies d’entrada dels microplàstics en les aigües superficials (de l’informe de la OMS)

Els microplàstics entren en entorns d’aigua dolça de diverses maneres: principalment de corrents d’aigües superficials com els rius i dels efluents d’aigües residuals (tant tractades com no tractades), però també directament de l’aigua de pluja. A més, hi ha evidències de que alguns microplàstics que es troben a l'aigua de beguda, poden provenir de sistemes de tractament i distribució d'aigua de l’aixeta o de sistemes d’embotellament en el cas d'aigua embotellada. S’ha de destacar que mentre la població dels països de renda més alta te accés majoritari a aigües de begudes sanejades, la resta de la població mundial, que és la majoria, beu aigua no sanejada, ja sigui de pous o aigües superficials. La OMS te la obligació de tenir molt en compte la rellevància del consum d’aigua no sanejada per part de la majoria de la població mundial, però el gruix dels estudis de la contaminació per plàstics es fa en institucions del “primer mon”, cosa que, inevitablement, dona una visió esbiaixada del problema a nivell mundial.

Com era d’esperar, les quantitats reportades de microplàstics en aigües dolces superficials i en aigua corrent de beguda estan en relació amb l’increment dels volums de fabricació de plàstics en general.


Evolució de la producció anual de plàstic (de https://ourworldindata.org/faq-on-plastics)

En termes generals, el risc és sempre funció de la perillositat i de la exposició a l’agent o situació perillosa. En el cas del microplàstics, la perillositat està associada a les característiques físiques de les partícules, a les substàncies potencialment tòxiques que els microplàstics poden alliberar i a les substàncies i microorganismes que els microplàstics poden portar adherits a la seva superfície. La exposició es la quantitat de microplàstics que ingerim en l’aigua de beguda.

Pel que fa a les característiques físiques de les partícules (mida, forma, superfície relativa) les evidencies indiquen que és probable que els microplàstics de mida superior 15 dècimes de mil·límetre no siguin absorbits pel cos humà. L’absorció i distribució de partícules microplàstiques molt més petites (dites nanoplàstics) pot ser més gran, però la informació disponible és limitada i, de vegades, poc realista. No obstant, alguns estudis han demostrat que els nanoplàstics poden travessar les membranes de les cèl·lules i exercir un efecte tòxic. Donat que en els processos de degradació dels plàstics el primer i més important és la fragmentació, és inevitable que les moltes tones de plàstics que contaminen tots els mars de la nostra Terra esdevinguin primer microplàstics i desprès nanoplàstics. Per tant, el consum de nanoplàstics en l’aigua de beguda anirà creixent amb els temps.

En base a la limitada evidència disponible, els productes químics i els patògens microbians enganxats als microplàstics de l'aigua de beguda representen un nivell de preocupació baix per a la salut humana. Això és degut a que, en els països de renda alta, la pròpia ingesta de microplàstics amb aigua de beguda es baixa i les substàncies potencialment tòxiques i organismes infecciosos es troben en tan poca quantitat que fan de la seva ingesta un risc molt petit, sobretot si considerem la exposició a altres substàncies tòxiques i per altres vies. En aquests països, el tractament d’aigües residuals, primer, i els tractaments de potabilització de l’aigua de l'aixeta, després, fan que els nivells de microplàstics en l’aigua de beguda puguin ser acceptables des del punt de vista sanitari. 

Però les dues terceres parts de la població dels països de renda baixa i mitjana no té accés a un sistema d’aigües residuals i l’accés a aigua de beguda sanejada es extremament limitat. En aquests llocs, malgrat haver concentracions molt elevades de microplàstics en l’aigua de beguda, son molt més importants per a la salut els riscos associats a l’exposició a microbis patògens. La OMS considera que, en aquests comunitats, fent front al problema d’exposició a aigua contaminada per microbis, es pot abordar al mateix temps la contaminació relacionada amb els microplàstics.

Ja hem dit que les plantes de tractament d’aigües son essencials per limitar el nombre de microplàstics en l’aigua de beguda però, que es fa amb els microplàstics que es retenen en les plantes de tractament d’aigües residuals i en les plantes potabilitzadores? La OMS reconeix que això és un problema pendent de solució. Certament és poden emmagatzemar aquests residus, però això no fa més que traslladar la contaminació de lloc i, en el millor dels casos, dilatar el problema en el temps.

Fins aquí, l’OMS identifica dos camps d’investigació que haurien de ser prioritaris, sense oblidar altres àmbits: Els efectes tòxics dels nanoplàstics, especialment a llarg termini, i també la millora en els sistemes de sanejament d’aigua superficials.

Els plàstics que estan ja contaminant el mediambient no son només una amenaça per al futur, ja estan exercint avui dia els seus efectes pernicioses en tots els àmbits de la biosfera. Com no podia ser d’una manera, per a la OMS la millor manera d’evitar empitjorar el problema és actuar en el seu origen. Es dir: deixar d’alliberar plàstics al mediambient. Partint de la base de que no tots els articles de plàstic son intrínsecament perversos (aquí la OMS cita com exemples els articles sanitaris de plàstic d’un sol ús, com ara xeringues), les recomanacions inclouen millorar els programes de reciclatge, reduir els residus domèstics, millorar les solucions circulars (reutilitzar), reduir l’ús de plàstics sempre que sigui possible i disminuir les aportacions de residus al medi ambient per part de la indústria.

Com a crítica a les estratègies esmentades per la OMS es podria dir que el pes de la responsabilitat de la contaminació per plàstics és deixa bàsicament sobre la població general. Sembla que s’ignora, una vegada més, el paper dels grans lobbys industrials relacionats directa o indirectament amb el plàstics, com també la dependència dels governs i autoritats supranacionals a aquest lobbys. Mentre diversos sectors tracten d’influir a la població,  els recursos públics destinats a investigació son minsos i la legislació és lenta i insuficient. Malgrat tot, està en mans de la població dels països dits democràtics no sols actuar efectivament i de manera individual sinó també impulsar amb el seu vot les polítiques que afavoreixin l’aturament i reversió de l’acumulació de residus plàstics.

Nota: De la llarga llista d’autors i col·laboradors implicats en l’informe de la OMS, cap és espanyol.

Crèdit de la imatge de portada: WHOI