Quants microplàstics "bebem" amb l'aigua embotellada?
L'any 2018, Mason i col·laboradors van avaluar el contingut en microplàstics de 19 marques d’aigua embotellada, distribuïdes en 9 països. Del total de 259 ampolles processades, el 93% presentava algun signe de contaminació microplàstica. Van trobar una mitjana de 10,4 partícules microplàstiques de més de 0.1 mm de mida per litre d’aigua embotellada processada.
Els fragments van ser la morfologia més comuna
(66%) seguida de les fibres. Van confirmar que, com a mínim, la meitat
d’aquestes partícules són de polímers de plàstic, sent el polipropilè el tipus
de polímer més comú (del 54% de partícules de plàstic contabilitzades). El
polipropilè és utilitzat habitualment per a la fabricació dels taps de les
ampolles, per la qual cosa es probable que les partícules d’aquest plàstic
trobades a l’aigua provinguin dels taps. Una petita fracció de partícules va mostrar la
presència de lubricants industrials, possiblement derivades dels processos d’envasat.
El gràfic següent mostra la densitat de microplàstics
en diferents aigües embotellades, expressada en nombre de partícules de
microplàstic per litre. Els percentatges corresponent a la mida de les
partícules. En taronja les de mida petita de menys de 0.1 mm i en blau les de
mida més gran.
Densitat
de MP per marca d’aigua (de Mason et al., 2018)
La marca amb més microplàstics va ser la Nestle
Pure Life, comercialitzada al Líban i Tailandia, i subministrada també per Amazon,
seguida de la Gerolsteiner dels USA. La que menys microplàstics va tenir va ser
la italiana San Pellegrino, que pertany al grup Nestle. Resulta, si més no, xocant que Nestle comercialitzi a països pobres de l’orient l’aigua dita
Pure Life, que és la més contaminada
per microplàstics, mentre que comercialitza la que conté menys contaminació, la San Pellegrino, a Europa i altres països del primer mon. Això potser
donaria per a fer un altre article, però seria un article més polític que tècnic.
És curiós comprovar que en les especificacions
de qualitat de l’aigua embotellada consten possibles contaminants com ara dissolvents
o pesticides, però no material particulat (veure especificacions
de qualitat de San Pellegrino). És urgent un canvi legislatiu en aquest aspecte.
En les aigües embotellades, excepte les que
indiquen expressament que son directes de brollador, no hauria d’haver microplàstics provinents de
l’agua original perquè el procés de tractament de l’aigua inclou un sistema de filtratge
per osmosi inversa (bàsicament equivalent al sistemes domèstics de purificació
de l’aigua corrent). Per tant, la
contaminació per partícules de plàstic o d’altre mena tindrien el seu origen en
els envasos, inclosos els taps, i al propi sistema de processat i envasat. De
fet, una petita fracció de partícules no plàstiques semblen ser de lubricants
industrials, possiblement derivades de la maquinaria d’envasat. Si el sistema
de purificació és deficient o inexistent (cosa que no entra a valorar l’article
de Mason), llavors també tindríem material particulat de l’agua d’origen.
La contaminació per microplàstics és només una
part de la contaminació a que estem exposats en consumir aigua embotellada. S’haurien d’afegir les substàncies alliberades dels com ara els ftalats. Malgrat
això, com s’explica en l’article sobre l’informe de la OMS (veure Part 1), la contaminació per
microplàstics i substàncies derivades de microplàstics de l’aigua de beguda es
considerada poc rellevant, i agències de seguretat alimentaria com la EFSA
(Agencia Europea de Seguretat Alimentaria) indiquen que aquests contaminants no
impliquen un risc per a la salut, si es troben dins els límits permesos. Però aquest raonament no te en compte que l’aigua
embotellada només és una part dels productes alimentaris que consumim, envasats en plàstic. I com els riscos no son mútuament excloents sinó que es
sumen, la exposició total a plàstics i a substàncies derivades de plàstics en
productes alimentaris podria arribar a ser preocupant.
Si ens referim a l’aigua de l’aixeta, posant a
nivell domèstic un sistema d’osmosi inversa obtindríem un aigua de qualitat superior
a la embotellada des del punt de vista de les micropartícules (siguin o no de
plàstic). Pel que fa a les substàncies derivades dels plàstics, l’aigua de l’aixeta
tampoc n’està exempta perquè les conduccions modernes d’aigua son de PVC. Per
això es una bona costum deixar córrer l’agua una mica abans de beure-la, si fa
temps que no hem obert l’aixeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada