divendres, 5 de juny del 2015

Pols d’estrelles (IV). Retorn a les estrelles.

El senyor Eric Von Danikken és un alemany que va guanyar una immensa fortuna explotant la seva teoria de que els extraterrestres han vingut a la Terra en temps històrics. Fonamenta la hipòtesi en una sèrie de troballes arqueològiques que només, segons ell, es poden explicar assumint que éssers d’altres mons ens han visitat. En totes les “evidencies” que presenta, Von Danikken ens mostra uns éssers extraterrestres antropomòrfics (dos cames, dos braços, dos ulls frontals, una boca, etc.). No entrarem en altres detalls, que no son objecte d’aquest article, però si que m’agradaria comentar que es necessita ser molt arrogant per pensar que per ser intel·ligent s’ha de ser semblant a un ésser humà. Jo més aviat diria que, com espècie, precisament guanyem el record de l’estupidesa perquè som la única espècie sobre la Terra que va camí de la seva auto-extinció. 

Però el senyor Von Danikken sí que la va encertat en una cosa, en el títol d’un dels seus llibres: “Retorn a les estrelles”. Si be ell espera que l’esser humà “torni” a les estrelles en persona perquè suposa que la civilització te un origen extraterrestre, jo crec que el veritable retorn esdevindrà quan Gaia (veure entrada III: Gaia, la nostra llar) retorni a l’espai interestel·lar el material de que està formada.

El temps de vida d’una persona és irrellevant en comparació amb la durada de la majoria d’esdeveniments còsmics. Per tant no ens hauria de preocupar massa que dins de 7,500 milions d’anys el Sol es transformi en una estrella gegant vermella i engoleixi la Terra deixant-la completament socarrimada. I tampoc serà massa problema per a nosaltres que uns milers de milions d’anys desprès la Via Làctia es fusioni amb Andròmeda (quin espectacle, per al qui ho pugui veure!).

Mentrestant ens podem preguntar, com és que el Sol, que ens ha donat la vida, també acabarà amb la Terra?. Això es el destí inevitable de la vida de la nostra pròpia estrella. La formació i la evolució de les estrelles es molt complicada i no entrarem en massa detalls (si en voleu de detalls mireu http://ca.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3_estel%C2%B7lar). Però parlarem una mica de la formació del Sistema Solar i de la previsible evolució del Sol.

Es creu que el Sistema Solar es va crear fa 4,600 milions d’anys per el col·lapse d’una nebulosa formada per restes d’estrelles precedents. Una part immensa d’aquest matèria, principalment hidrogen i heli es va agrupar per a formar el Sol, mentre una part molt més petita de la pols de la nebulosa, que contenia molts àtoms pesants com ara carboni, ferro, sodi, etc., es va quedar orbitant el Sol formant discs planetaris. Recentment, per medi del radiotelescopi ALMA s’ha aconseguit la imatge espectacular d’un sistema planetari en formació (veure a l’esquerra) que dona una idea molt aproximada d’aquella etapa primigènia. En una següent etapa, els discs planetaris van anar compactant-se en roques dites planetoides. Els planetoides es van anar també agregant, formant esferes cada cop més denses, fins a formar els planetes. El cinturó d’asteroides entre la Mart i Júpiter vindria a ser un planeta que no es va arribar a formar.

El Sol és una estrella relativament jove que anirà incrementant la seva brillantor per uns quants milers de milions d’anys. Com dèiem abans, d’aquí a 5,700 milions d’anys, el Sol expandirà la seva corona per convertir-se en una gegant roja. En aquesta època la Terra serà una bola incandescent o s'haurà evaporat, però potser a Plutó es donin les condicions per formar vida. També seria irònic que desprès de rebaixar Plutò a la categoria de “planetoide” resultés ser el darrer reducte de vida intel·ligent en el Sistema Solar. Després d’uns centenars de milions d’anys el Sol anirà expulsant les seves capes exteriors i iniciarà una etapa de implosió, de contracció. El Sol anirà fent-se cada cop més petit i més dens fins convertir-se en una nana blanca, i quan esgoti completament la seva energia, el carboni del seu nucli potser el convertirà en una mena de diamant gegant. Esgarrifa pensar en aquest Sol en termes de quilats!. La Terra, probablement vaporitzada, anirà a formar part d’una nova nebulosa per a crear un nou sistema planetari.

Ja fa bastants anys que se sap que hi ha altres sistemes planetaris. Els sistemes planetaris extrasolars detectats ja s’apropen al miler. Fins i tot, la comprovació indirecte de planetes extrasolars està a l’abast d’astrònoms afeccionats. La existència de sistemes planetaris més enllà del Sistema Solar obre la porta al descobriment de planetes similars a la Terra on s’hi hagi desenvolupat vida. Busquem vida més enllà i, a ser possible, vida intel·ligent, possiblement com a desfogament inconscient de la frustració que ens causa constatar la manca de vida intel·ligent en el nostre propi planeta. S’ha dit que no hi senyals de intel·ligència extraterrestre perquè qualsevol civilització prou avançada tecnològicament s’autodestrueix abans d’assolir el viatge interestel·lar. Vull creure que això no és així, i que algun dia algú ens visiti, ni que sigui per demostrar la falsedat d’aquest visió perversa (també hi ha qui diu que la demostració de que hi ha intel·ligència extraterrestre és precisament el fet de que no ens han visitat...).

I aquí tanquem aquest cicle còsmic. Som pols d’estrelles, i el nostre destí és a les estrelles. M’agradaria pensar que també la nostra consciència anirà a les estrelles, como insinuava Arthur C. Clarke en “2001, una odissea en l’espai”. Però, al cap i a la fi, si no ens preocupa el més mínim on coi estava la nostra consciència abans de néixer, perquè ens ha d’amoïnar on anirà a parar quan finalitzi el nostre temps?. Altres coses ens haurien d’amoïnar més...


Tenim molta feina. Vivim en préstec. La pols de que estem fets és un préstec que hem de tornar a les estrelles. El medi ambient i la cultura son préstecs que hem de tornar als nostres fills. La nostra consciència és un préstec que hem tornar al cosmos (suposo...). Com diria Gandalf: “Aprofita el temps que t’ha estat concedit” i torna tots els préstecs de la millor manera possible.

dimecres, 13 de maig del 2015

Pols d’estrelles (III). Gaia, el nostre vehicle i la nostra llar.

Realment, els països auto-denominats desenvolupats (entenent per “desenvolupat” al que te el producte interior brut -PIB- més elevat....) estan obsessionats en gastar el que no tenen per enviar artefactes que millorin la nostre comprensió dels astres que hi ha en el Sistema Solar. Això estaria molt be si, en paral·lel, tinguéssim un bon coneixement del planeta Terra i tinguéssim clar què hem de fer per conservar-lo. Per posar un exemple, és com si jo tingués un gran interès per conèixer com és i com funciona l’Audi 6 del veí, que no m’ha de portar enlloc, i en canvi tingués fet un desastre el meu Fiat Punto, que m’ha de portar cada dia al treball. No és que estigui en contra de l’avenç de la ciència (només faltaria), és que de vegades tinc dubtes de que la ciència avanci en la direcció del tot adequada.

Imaginem que, per teletransportació, anem a Lluna ara mateix i mirem en direcció a la Terra. Veurem més o menys això (cortesia de http://www.scientificamerican.com/slideshow/earth-from-space/):


És un planeta on predomina el color blau, reflectit pels oceans, i el blanc dels núvols. No és tan maco com Saturn ni tant esplèndid com Júpiter, però és el nostre planeta. Jo, que he vist amb el telescopi tant Saturn com Júpiter (veure imatge de Júpiter feta amb el meu modest telescopi), que no donaria per veure personalment la Terra con mostra la imatge. És la nostra llar i, alhora, el nostre vehicle.

La Terra es va formar com a un cos esfèric més o menys sòlid fa uns 4,700,000,000 d’anys (només). Però, fa 4,500 milions d’anys, una roca enorme va col·lisionar catastròficament i d’aquest impacte gegantí va sorgir la Lluna. Els dos cossos van restar lligats gravitatòriament per sempre i, molt poc a poc, van anar adquirint la forma que ara tenen. La presencia d’aigua en estat líquid van constituir el medi on es van formar molècules amb àtoms de carboni, cada cop més complexes (molècules orgàniques). Es possible que aquest procés s’estigui donant ara mateix en les profunditats d’Encelado, un dels satèl·lits de Saturn. Les molècules orgàniques es van fer més i més complexes fins que van aconseguir una fita increïble: reproduir-se. La reproducció d’estructures complexes formades per molècules orgàniques es tan extremadament complicada que, fins ara, no ha estat possible fer-ho en un laboratori (la reproducció entre els éssers humans és més fàcil i mes agradable, però no te tant d’interès científic). L’home ha inventat les maneres més variades d’acabar amb un altre ésser viu, però no ha estat capaç de formar-ne cap de nou en base molècules orgàniques. Ni un trist virus, que es tan senzill que encara es dubte de que sigui un organisme viu.

La propera fita essencial en la vida va ser quan uns microorganismes van aprofitar la energia de la llum per obtenir el carboni com a material de construcció: la fotosíntesi. La (aleshores) mala noticia és que es desprenia oxigen com a residu. I va ser un problema per a molts organismes per als qui l’oxigen, un oxidant potentíssim, era pur verí. Però gràcies a la fotosíntesi la vida vegetal va poblar la terra seca i va permetre la aparició d’éssers que van ser capaços d’aprofitar l’oxigen com a medi per “cremar” carboni, i així obtenir energia en el procés que anomenem respiració. Els cucs aquàtics van donar lloc als peixos, els peixos als rèptils, els rèptils terrestres als mamífers. Dins els mamífers va aparèixer l’espècie humana, i entre l’espècie humana et trobes tu, apreciat lector/lectora. La seqüencia de successos que permeten que llegeixis aquestes lletres es tan summament complicada que en hi ha que encara no s’ho creuen, i pensen que és molt més senzill suposar que tot va ser creat d’una tacada i d’acord amb un disseny pre-definit.

I ja hem arribat al moment present.

El químic James Lovelock va plantejar la Hipòtesi de Gaia, que postula que el clima, la vida i la geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri. Gaia és, per tant, un superorganisme format per el planeta en sí i per la fina pell de vida que el recobreix, i que anomenem biosfera. No oblidem que tots formem part de Gaia, perquè ningú vindrà de fora a recordar-nos-ho.

Tenim la tendència a dir que l’ésser humà acabarà amb el planeta. Res més lluny de la realitat. L’ésser humà acabarà amb ell mateix en una mena de suïcidi col·lectiu global, arrossegant, sense cap mirament, a moltes altres especies. Però Gaia s’autoregula. Fa 480 milions d’anys, es va donar la gran extinció del  Cambriá. En aquesta extinció es calcula que van desaparèixer un 95% d’espècies. Els científics ho atribueixen a que va haver un període de gran activitat volcànica que incrementà moltíssim el diòxid de carboni atmosfèric. Aquest diòxid de carboni, al diluir-se en l’aigua dels oceans per formar àcid carbònic, va incrementar l’acidesa de les aigües. I com que els oceans, en aquella època, eren el medi de cultiu de quasi totes les formes de vida, la majoria d’espècies es varen extingir. La majoria, no totes. Perquè, com va dir Ian Malcom a Jurassic Park, “la vida s’obre camí”. A partir dels pocs organismes que restaren,  Gaia es va repoblar de nou. La activitat humana, entre d’altres coses, està reproduint les condicions de la gran extinció del Càmbric. Quan els oceans siguin incompatibles amb la vida que coneixem degut a l’increment de diòxid de carboni (per la combustió de combustibles fòssils, no per l’erupció de volcans!) i la superpoblació humana hagi acabat amb tots els recursos naturals, ens anirem, com espècie, a fer punyetes. Però Gaia perdurarà perquè “la vida s’obre camí”. I ja no hi serem per a veure-ho...

Imatges impactants de l’acció de l’esser humà en el planeta es poden veure a http://climate.nasa.gov/state_of_flux#Qori-Kalis-930px-80-v2.jpg.


En la propera (i última) entrega us oferiré una filosofada sobre el que ens espera.

diumenge, 26 d’abril del 2015

Pols d’estrelles (II). En una galàxia molt, molt, llunyana...

L’objecte que mostra la figura superior, en tota la seva grandiositat, és M51 (Whirpool, el remolí en anglès) en una imatge obtinguda pel telescopi Hubble.

Whirpool és en realitat la galàxia gran M51A (NGC 5194), que es troba en col·lisió amb la galàxia més petita M51B (NGC 5195). M51 es troba a la petita constel·lació dels llebres (Canis venatici) aparentment a prop de l’estrella Alkaid de la constel·lació de l’ossa major. La bellesa i l’interès de l’objecte és justament que son dues galàxies en col·lisió, essent l’únic objecte d’aquest tipus que pot ser observat amb un telescopi petit d’afeccionat. Això no vol dir en realitat que les estrelles que formen les dues galàxies xoquin realment, perquè les distancies entre estrelles son immenses. La col·lisió implica la interacció gravitatòria entre els astres que conformen els dos objectes, al llarg de milions anys. El final d’aquesta fusió (més que col·lisió) pot ser la distorsió dels dos objectes vers la formació d’un objecte molt més massiu, de forma irregular. En el cas de M51, la forma de les dues galàxies encara es pot diferenciar (una espiral i l’altre ovalada), però en moltes altres galàxies només la modelització amb potents superordinadors (com ara el MareNostrum de Sant Cugat del Vallès)        s’ha pogut esbrinar la natura de les dues galàxies inicials. La imatge de la col·lisió que veiem en M51 es va produir fa 23 milions d’anys, que és el que tarda la llum de M51 en arribar a la Terra (veure simulació per ordinador a https://www.youtube.com/watch?v=H5KXl4YORYo).

El Sistema Solar es troba en el braç d’una galàxia espiral anomenada Via Làctia (com suposo que ja sabreu). Una part de la Via Làctia es pot veure fàcilment en una nit clara i sense lluna. Com és natural, no hi imatges de la Via Làctia completa i encara avui hi ha debat sobre si la nostra galàxia té dos o quatre braços. El que sí està clar és que al mig hi ha un forat negre, un objecte extraordinari que comentaré en una altra entrada.

Els braços de la Via Làctia estan formats per cúmuls d’estrelles i per pols interestel·lar que pot formar nebuloses. Si en una nit clara mireu la constel·lació d’Orio, fixeu-vos en tres estrelles petites que hi ha a sota del cinturó. La del mig la veureu una mica ennuvolada: és la nebulosa d’Orió, o M42. La única nebulosa que es pot veure a ull nu en el nostre hemisferi. Compartint el mateix braç de la Via Làctia es troba el Sistema Solar.

D’on surten doncs els elements que formen el sistema planetari del Sol?. Doncs del pols interestel·lar de les nebuloses, format en l’explosió d’altres estrelles precedents. La nebulosa M42 abans esmentada conté nius d’estrelles. Així, els àtoms que ens formen son els restes d’estrelles que han mort. Som una espècie de deixalles estel·lars, vaja. Una visió més optimista potser seria que els nostres àtoms i molècules son d’un nivell de complexitat molt superior al de la nostra estrella principal, el Sol, que és molt i molt gran però bastant simple i avorrit.


En la propera entrega d’aquesta apassionat sèrie parlaré de la llar que compartim tots nosaltres: la Terra.

divendres, 17 d’abril del 2015

Pols d'estrelles I: L'inici

Declaració d’intencions.

El llenguatge científic està de moda. El llenguatge, no la Ciència, que son coses diferents. Parlen d’”energia quàntica” gent que no te ni idea del concepte de “energia” ni de l’adjectiu “quàntica”. Parlen de ciència extraterrestre, de “energia de l’univers”, del karma. Repudien els aliments transgènics aquells que no saben què és un gen.

No cal imaginar coses ni parlar d’allò que no és coneix amb termes pseudocientífics. La realitat, a la llum de la Ciència, és prou sorprenent i, el que és millor, prou fiable. No en necessitem de miracles ni d’actes de fe. El que necessitem son tres coses: capacitat de fascinació, informació adequada i esperit crític. La capacitat de fascinació per la realitat que ens envolta depèn de la nostra obertura de ment. La informació dependrà tant del nostre interès com dels medis al nostre abast. L’esperit crític vindrà donat per la nostra capacitat per separar certeses (que no veritats, perquè no existeixen) de falsedats.

Amb aquest sèrie de quatre entrades, vull donar unes pinzellades sobre el “perquè de tot plegat” (que diria Kim Monzò), barrejades amb reflexions personals. La finalitat, més enllà de posar negre sobre blanc uns quants pensaments, és demostrar que la pròpia realitat és prou fantàstica com per no necessitar parides pseudo-científiques. També m’agradaria despertar l’interès del lector en uns aspectes que sovint trobem inabastables, en part per culpa dels propis científics.

Ja aviso per endavant que la majoria de les dades que aporto es poden comprovar simplement visitant la Viquipedia i, per això, no dono referències específiques. Pel que fa a les dades, no m’invento res. Pel que fa a les opinions, son discutibles.

L’inici

Com va dir Carl Sagan, som pols d’estrelles. Curiosament, per una vegada i sense que serveixi de precedent, el text bíblic ho va encertar de ple quan afirmà que “de la pols venim (no rieu, sis plau) i a la pols tornarem”. No sabem d’on ve la nostra consciència ni on anirà a parar, si és que va a algun lloc, quan s’acabi el temps d’aqueta etapa que anomenem vida. Però sí que sabem d’on ve el material del que estem fets i quin serà el seu destí final.  Tots els àtoms que constitueixen el vehicle on estem pujats es van formar en el si d’estrelles; es van escampar per l’espai i van formar els éssers vius; i finalment tornaran a l’espai.

Moltes religions, a més de les dites religions del llibre (islamisme, cristianisme i judaisme), comencen el relat de la creació suposant que en l’inici no hi havia res, excepte algun ésser mitològic que ho creà tot. Això no és casual. L’experiència ens diu que per construir alguna cosa necessitem materials i ma d’obra. Podem fer l’exercici intel·lectual de suposar que no hi ha matèria primera  i que aquesta pot ser creada del no res, però ens resulta molt difícil suposar que no hi ha un “constructor inicial”, perquè estem acostumats a entendre la realitat en tant que la observem i interactuem amb ella. Tinguem en compte que no vam ser plenament conscients de la lluna que és un lloc, fins que no vam veure per televisió a Neil Armstrong passejant-s’hi (el meu avi mai va creure que l’home hagués arribat a la Lluna). Per tant, no resulta gens intuïtiu pensar en un univers que s’ha auto-construït. Però la evidència científica fins ara ens diu que és això exactament el que va passar. I fins aquí podem arribar des del punt de vista de la ciència. El que hi havia abans de la formació de l’univers entra en el mon de les creences, no de la ciència.

En el principi, per no haver, no hi havia ni principi, perquè com no hi havia espai-temps la causalitat, la relació causa-efecte que fa que unes coses vagin abans en el temps que unes altres, tampoc existia. Així que res, però res de res. I de sobte apareix quelcom, que alguns anomenen “singularitat inicial” per anomenar-lo d’alguna manera, que dona lloc a tot en un procés anomenat big bang. La singularitat dona lloc a l’espai i al temps, i de la “energia del vuit” (un concepte dels físics teòrics, que ni ells mateixos entenen), començà a sorgir la matèria, primer les partícules subatòmiques i desprès els àtoms d’hidrogen.

Darrerament es creu que de l’energia del vuit prové l’anomenada “energia obscura” (anomenada així no perquè sigui fosca, si no perquè no es pot detectar). Els astrofísics admeten sense problema que no saben què és l’energia obscura. A diferencia de molts xerraires assidus a shows televisius de matinada, que ho saben tot de tot, la ciència por admetre sense cap vergonya, no sols que ens queda molt per conèixer, si no que mai (per definició) tindrem tot el coneixement.

Pobre del que ho sap tot, perquè no aprendrà res més (la frase és meva, però no te copyright).

Els primers àtoms es formen desprès d’uns 380,000 anys del big bang (any més, any menys...) un període molt curt de temps si considerem l’edat total estimada de l’univers en 13,700,000,000 d’anys

Cent milions d’anys desprès del big bang, la primera estrella va començar a brillar.

Les estrelles primigènies es van formar per agregació d’àtoms de hidrogen. Però, si l’hidrogen es fred i no emet llum, com és que les estrelles brillen? Doncs per la mateixa raó que la bomba d’hidrogen explota: la fusió de dos àtoms d’hidrogen per a formar un àtom de heli desprèn energia en forma de calor i de llum. Quan en les estrelles els àtoms d’hidrogen s’apropen atrets per la seva força de la gravetat, arriba un moment en que es troben tant junts que arriben a fusionar-se per formar heli, amb despreniment d’una gran quantitat d’energia (quan dos éssers humans s’ajunten molt, de vegades també es fusionen i desprenen energia, però sortosament no exploten). El Sol és una estrella relativament jove. La llum i el calor que rebem son generades per les reaccions de fusió de l’hidrogen. La reacció termonuclear de fusió del hidrogen es una forma relativament neta d’obtenir energia de forma artificial, però és tan potent que, fins ara, només ha servit per a la fabricació de la bomba H. L’apropament de l’hidrogen perquè es fusioni requereix tanta energia que en la bomba de hidrogen fa falta una petita bomba atòmica de fissió per iniciar la reacció. Si es tracta d’aniquilar un país, això no és cap inconvenient; però en usos pacífics, que exploti la planta generadora d’energia pot ser un problema. Diversos experiments intenten iniciar controladament la reacció de fusió amb feixos de llum làser (projectes Tokamak, dels USA, i ITER, europeu), però encara queden anys d’investigació.

He dit que les estrelles es formen per agregació de matèria inter-estel·lar. Aquestes agregacions es donen en l’àmbit d’estructures enormes anomenades galàxies. En moltes zones de les galàxies el gas inter-estel·lar forma grumolls que son els nius de les estrelles.

A la figura de l’esquerra, al centre de la imatge, es veu l’objecte anomenat M51, format per dues galàxies en col·lisió, M51A i M51B, amb l’aspecte que te amb un telescopi petit com el meu (un reflector Newton de 152 mm d’apertura i 750 mm de focal), tot i que la foto no és meva. La galàxia principal (M51A) es anomenada Whirpool (“remolí” en anglès) per raons que s’entendran molt be en la propera entrada. M51 és l’objecte d’espai profund més estudiat i fotografiat després de M42 (Nebulosa d’Orió) i M31 (galàxia Andrómeda). Es un bon exemple de galàxia i la trobo particularment interessant per dos motius.

El primer motiu pel que trobo M51 fascinant és completament acientífic (jo diria més aviat romàntic). La figura mostra dos taquetes blanquinoses a penes visibles, però cal pensar que M51 està a uns 23 milions d’anys llum de la Terra. Es dir que quan jo observo aquestes dues febles taquetes amb el meu modest telescopi, a les meves retines arriba directament, sense intermediaris, una llum que fa 23 milions d’anys que va partir de Whirpool. Quan aquesta llum va sortir de Whirpool només rèptils i petits mamífers s’arrossegaven per la Terra i l’espècie humana no era ni un projecte. I nosaltres estem ara i aquí per veure-la. La reflexió no és trivial. Només un univers amb unes determinades lleis que han permès l’existència de l’espècie humana en general, i de mi mateix en particular, a fet possible que jo vegi Whirpool . Pensar amb això em fa a la vegada molt gran i minúscul. Molt gran perquè si miro M51 és perquè estic aquí per a mirar-ho i jo soc el protagonista d’aquest moment tan especial. Hi minúscul perquè jo, la Terra, el Sistema Solar i la mateixa Via Làctia som com petites merdetes vagant per un cosmos immens, que no entenem ni entendrem mai del tot (be, això de petita merdeta ho dic per a mi, que ningú s’ofengui).

Com ens deia un estimat professor de zoologia en la meva època d’estudiant “maravíllense ustedes observando la naturaleza”.  El dia que l’esser humà deixi de meravellar-se amb la natura, haurà perdut una de les seves principals raons d’existir.


El segon motiu perquè trobo M51 molt interessant l’exposaré en la propera entrada, per a no cansar i per a mantenir la tensió dramàtica del to be continued...

dimecres, 8 d’abril del 2015

¿Respirar produce cáncer?

En octubre de 2013, la Agencia Internacional para la Investigación en Cancer (IARC, por sus siglas en inglés), dependiente de la Oragnización Mundial de la Salud, emitió la nota de prensa  n. 221 donde se decía The specialized cancer agency of the World Health Organization, the International Agency for Research on Cancer (IARC), announced today that it has classified outdoor air pollution as carcinogenic to humans (Group 1). En castellano: [La IARC] ha anunciado hoy que ha clasificado la polución atmosférica exterior como carcinógena en humanos (Grupo 1). La nota de prensa completa puede obtenerse fácilmente buscando en el Google por su título, que es: IARC. Outdoor air pollution a leading environmental cause of cancer deaths.

La clasificación indicada viene fundamentada por un extenso informe denominado Air Pollution and Cancer. IARC Scientific Publication no 161, del mismo año 2013. Este informe puede comprarse u obtenerse gratuitamente en formato e-pub en el sitio http://www.iarc.fr/en/publications/books/sp161/. El formato e-pub es un fastidio (para que nos vamos a engañar) pero permite acceder a datos muy precisos.

La falta de eco mediático que, en su día, tuvo esta nota podría ser atribuible en parte a que venía a ser una mera confirmación por parte de la OMS de algo que ya se sabía de hacía años. Por otro lado, parece que es más “fashion” hablar de la contaminación atmosférica en el contexto del cambio climático.

Pero, vayamos por partes.

La IARC clasifica el riesgo de cáncer de acuerdo a 5 grupos de riesgo, de acuerdo con las evidencias científicas disponibles (ver  http://www.iarc.fr/):

Grupo 1: Carcinógeno en humanos (108)
Grupo 2A: Probablemente carcinógeno en humanos (63)
Grupo 2B: Posiblemente carcinógeno en humanos (248)
Grupo 3: No clasificable por su carcinogenicidad en humanos (515)
Grupo 4: Probablemente no carcinógeno en humanos (1)

Entre paréntesis se indica en número de sustancias clasificadas en abril de 2009 en cada grupo. Es de destacar que el número de sustancias (o, para ser más exacto, de circunstancias nocivas) en que se ha demostrado potencial carcinógeno en humanos es una tercera parte del número agrupado de los grupos 2A y 2B, consideradas “sospechosas” en mayor o menor grado de carcinogenicidad (grupo 2A y grupo 2B, respectivamente). Si a esto añadimos que en más de 500 sustancias, los datos no permiten una correcta clasificación, se puede deducir que la clasificación en el grupo 1 se hace con bases científicas muy sólidas.

Lo primero que cabe destacar de la nota es que se refiere a la polución atmosférica en el exterior (outdoor air pollution). No se incluyen los ambientes altamente contaminados con sustancias específicas que pueden darse en entornos industriales, por lo que la clasificación afecta al aire contaminado que respira la población general.

La nota de prensa n. 221 indica que hay suficiente evidencia de que la polución atmosférica causa cáncer de pulmón y de que hay una asociación positiva con un incremento de cáncer de vejiga urinaria (la “asociación positiva” indica que, como mínimo, la polución atmosférica incrementa el riesgo de padecer cáncer de vejiga). Añade que el material particulado en suspensión, que constituye el componente principal de la polución atmosférica, ya ha sido clasificado previamente en el grupo 1 (carcinógeno en humanos). De ahí que antes se comentara el carácter de confirmación del riesgo de cáncer asociado a la polución atmosférica. Además se admite que la polución atmosférica incrementa el riesgo de un amplio rango de enfermedades tanto cardiovasculares como respiratorias. De los datos estudiados correspondientes a 2010 se estima que 223,000 personas murieron de cáncer de pulmón en el mundo, atribuible a la polución atmosférica. Podemos deducir que cinco años más tarde (a dia de hoy) el número de muertes será muy superior, habida cuenta que la polución atmosférica, sobre todo en los países asiáticos, está creciendo a un ritmo exponencial.

K. Straif, uno de los directores de la IARC, vierte en la nota dos importantes afirmaciones que vale la pena resaltar:

-El aire que respiramos está contaminado con una mezcla de sustancias cancerígenas. Aunque se atribuye a las partículas en suspensión un papel central en el desarrollo de cáncer de pulmón, éste no es el único factor. Más adelante, en la nota se afirma que la polución atmosférica también contiene otros elementos carcinógenos como los gases derivados de motores diésel y disolventes (benceno, principalmente).
En el informe 161, se menciona que los gases derivados de la combustión de carbón y otros combustibles fósiles en la calefacción de las casas, así como los gases derivados de la fritura de los alimentos contienen igualmente sustancias cancerígenas. Estos materiales van a incrementar la polución atmosférica exterior y, además, son un importante factor de riesgo en los propios hogares.

-Sabemos que la polución atmosférica exterior no es sólo un riesgo para la salud en general, es además una causa de mortalidad por cáncer. Se puede decir más alto pero no más claro. El riesgo es más alto cuanto más alta sea la exposición a contaminantes atmosféricos. El mensaje es que no hace falta repartir las culpas entre los diferentes contaminantes: la propia contaminación es el riesgo.

Por su parte, D. Loomis, también de la IARC, dice que “nuestra labor fue evaluar el aire que cada uno de nosotros respiramos, más que focalizarnos en contaminantes específicos”. La afirmación es muy relevante, porque establece que la evaluación del riesgo de la contaminación atmosférica debe realizarse considerando el cóctel de contaminantes conjuntamente, en cada contexto o localización geográfica. Se admite, por tanto, implícitamente, que no basta con analizar los contaminantes atmosféricos y luego “sumar” los riesgos individuales. Esta estrategia ignoraría los efectos multiplicativos (no aditivos) de las diferentes combinaciones de sustancias. Se han publicado diferentes modelos que intentan estimar el riesgo toxicológico de una combinación de sustancias en base a los datos de cada elemento en particular, pero, a fin de cuentas, lo que respiramos depende tanto de nuestros hábitos individuales (no olvidemos el tabaquismo y los gases de la cocción de alimentos) como de nuestra ubicación geográfica.

Finalmente, la nota de prensa admite que algunos contaminantes son de origen natural (erupciones volcánicas, incendios, etc.).

La  cuestión fundamental es ¿Qué podemos hacer para disminuir la polución atmosférica de origen antropogénico? Y como la respuesta no es nada sencilla, además de incómoda, pues tendemos a no plantearla. En el documento Q&As on outdoor air pollution and cancer (preguntas y respuestas sobre la contaminación atmosférica y cáncer), que acompaña a la nota de prensa no 221, se indica que las principales fuentes de contaminación atmosférica son los gases de escape de los vehículos, especialmente de los motores diesel, las plantas generadoras de energía que utilizan combustibles fósiles y los sistemas domésticos de calefacción y cocción que utilizan madera, carbón o combustibles no refinados (como curiosidad, decir que la gasolina ha reducido sustancialmente su peligrosidad al eliminarse la mayor parte del plomo en su composición). De todo esto se deduce que para que exista realmente una disminución global de la contaminación atmosférica ha de haber un cambio drástico en el estilo de vida occidental (incluyendo a los países del este, que nos están alcanzando). En nuestro ámbito resulta francamente difícil concebir un estilo de vida en que no quepa la utilización de combustibles fósiles. La utilización de vehículos eléctricos sólo desplazará las fuentes de contaminación hasta las centrales térmicas correspondientes. Por otro lado, algunos vehículos simplemente no pueden existir sin quemar combustibles fósiles; los aviones, por ejemplo.

Tal como van las cosas y examinando la historia de la humanidad, quizá tendremos que convivir con el riesgo de la polución atmosférica mientras nos queden combustibles fósiles por quemar. No obstante, para terminar siquiera con una leve nota de esperanza, se puede impedir la emisión de materiales particulados mediante la aplicación obligatoria de filtros adecuados. También se pueden reducir sustancialmente otros contaminantes utilizando combustibles y métodos de combustión que minimicen los residuos.

Lo que no contribuye para nada a mejorar las cosas es poner trabas a la autosuficiencia energética mediante impuestos que sólo benefician a las grandes compañías suministradoras de energía (si no lo digo, reviento).


(Agradezco a Alejandro Heredia Borda el haberme incitado a escribir este post)

divendres, 27 de març del 2015

El glifosato (y otras hierbas)


El glifosato (N-fosfonometilglicina, C3H8NO5P, CAS 1071-83-6) es un herbicida no selectivo de amplio espectro, desarrollado para eliminación de hierbas y de arbustos, en especial los perennes. Es un herbicida total. Es absorbido por las hojas y no por las raíces. El glifosato es el principio activo del herbicida Roundup (nombre comercial producido por Monsanto, cuya patente expiró en 2000). Monsanto patentó en algunos países el evento "40-3-2" en la soja transgénica, el cual confiere resistencia al glifosato. Aunque existen actualmente muchos otros tipos de cultivo resistentes al glifosato como maíz, algodón, canola, etc. (Wikipedia: “Glifosato”, marzo 2015). La resistencia al glifosato en las plantas mencionadas permite aplicarlo a los cultivos para la eliminación de hierbas no deseadas, sin riesgo de perjudicar los cultivos principales. El problema con los transgénicos no es (como muchos creen) la modificación genética en sí, sino el riesgo de contener glifosato debido precisamente a la resistencia a este herbicida. Pero eso es otra historia…

En esta entrada voy a comentar un informe recientemente emitido por la Agencia Internacional para la Investigación en Cancer (IARC, por sus siglas en inglés), dependiente de la Organización Mundial de la Salud. El informe puede obtenerse de la editorial The Lancet por medio de la web de la IARC (http://www.iarc.fr/). Se puede obtener gratuitamente por cualquiera, aunque hace falta registrarse.

Últimamente han aparecido muchos comentarios, tanto en prensa como en redes sociales, a favor o en contra de dicho informe. Unos ponen el grito en el cielo, confundiendo peligro con riesgo y otros dicen que el informe es poco menos que falso. Una información bien redactada y veraz se puede encontrar en El Periódico (http://www.elperiodico.com/es/noticias/medio-ambiente/batalla-del-glifosato-herbicida-4047501).

El glifosato como herbicida ha sido muy bien estudiado en lo que se refiere a sus efectos adversos y se conoce desde hace mucho tiempo que es dañino para el material genético y que produce cáncer en animales (que reciben grandes dosis de glifosato todos los días de su vida). Una búsqueda en el portal científico PubMed (público i gratuito) por las palabras “gliphosate” y “toxicity” devolvió nada menos que 567 artículos. No obstante, los efectos carcinógenos en humanos son difíciles de determinar en el glifosato, como en muchísimos más pesticidas, porque (por razones obvias) no se puede experimentar en personas y porque los datos epidemiológicos pueden ser contradictorios o sesgados. En cualquier caso, como dijo Paracelso, "la dosis hace al veneno". Los límites permitidos de glifosato como contaminante en alimentos son extremadamente pequeños en comparación con las dosis a las que se ha demostrado carcinogenicidad en animales. La OMS fijó la cantidad máxima diaria (ADI, por sus siglas en inglés)  de glifosato en 0.3 mg/kg de peso corporal (FAO/WHO, 2004). El riesgo del glifosato como contaminante es despreciable a estas dosis. No hay que confundir peligro con riesgo: una serpiente de cascabel es ciertamente peligrosa, pero detrás de una ventana de cristal el riesgo es mínimo. Pero el glifosato no es el único contaminante en alimentos...más abajo ampliaremos esta idea.

Del otro lado, entre los que critican a la IARC por alarmista, se encuentra precisamente Monsanto (ver http://www.heraldo.es/noticias/internacional/2015/03/25/monsanto_rechaza_calificacion_del_glifosato_como_cancerigeno_por_iarc_347644_306.html).

Si la información del diario El Heraldo es correcta, el portavoz de Monsanto miente claramente cuando dice que "no hay certezas científicas que confirmen que esos productos puedan causar cáncer". Estas certezas están expuestas precisamente en el informe de la IARC, citando los estudios correspondientes. Siempre según este periódico, Montsanto dice que lo considera demostrado "por diversos estudios sobre la salud de los agricultores, el colectivo más expuesto" a ellos. Pero no se citan estos estudios, cosa que sí hace la IARC. Como dijo Carl Sagan, la ausencia de la prueba no es la prueba de la ausencia. El riesgo cero sólo se da en ausencia total de exposición al peligro, así que la inocuidad total de un determinado producto químico es intrínsecamente indemostrable. Lo que si podemos determinar es un riesgo aceptable, y precisamente el núcleo del debate es si el riesgo es aceptable o no.

Pero el informe de la IARC no se queda en el glifosato. También incluye el malatión, un insecticida ampliamente utilizado y contaminante habitual de productos agrarios. El informe IARC clasifica el malation exactamente igual que el glifosato (probablemente carcinógeno en humanos) y resulta chocante que no haya causado tanta polémica. ¿Será porque no afecta a Monsanto?. El límite de ingesta máxima diaria (ADI)  del malathion es de 0.03 mg/kg de peso corporal. Que el límite sea 10 veces inferior al glifosate indica que es 10 veces más tóxico (en términos generales). Resulta que en informe IARC se cita una limitada evidencia de inducción de linfomas en humanos tanto para el glifosato como para el malathion. Teniendo en cuenta que en un determinado producto agrario pueden encontrarse simultáneamente glifosato y malathion la dosis límite conjunta para la inducción de linfomas en humanos es de 0.3 + 0.03 = 0.33 mg/kg. Como para un determinado efecto (linfoma), los riesgo se suman porque no son autoexcluyentes, el ADI del glifosato podría ser 0.3 mg/kg siempre y cuando que no se detectara cantidad alguna de malathion. Y al revés, el ADI para el malathion debe ser de 0.03 mg/kg siempre que el glifosato no supere un ADI de 0.27 mg/kg.

Este último razonamiento pone sobre de manifiesto el objetivo principal de esta entrada: Los contaminantes alimentarios suponen un còctel de sustancias ajenas al organismo y debe ser considerado el riesgo conjunto para cada determinado efecto adverso. No son nuevos los estudos sobre os efectos conjuntos de determinados pesticidas. De hecho, la Agencia de Protección Medioambiental de los USA (US EPA, por sus siglas en inglés) ha sido pionera en este tipo de estuios, que se remontan a los años 70. No obstante, el interés por el llamado efecto cóctel no ha crecido en la misma proporción a la liberación al medio de nuevas sustancias químicas. La complejidad indiscutible del tema no debe ser un impedimento para este tipo de investigaciones; aunque me temo que no son nada bienvenidas por las grandes corporaciones químicas.

Representantes tanto de la estadounidense Agencia de Alimentos y Medicamentos (FDA, por sus siglas en inglés) y la Agencia de Regulación Alimentaria Europea (JEFCA, por sus siglas en inglés) insisten en que los alimentos son seguros si se cumplen con los valores límite establecidos (los ADI antes mencionados), pero se encojen de hombros cuando se les pregunta por los efectos aditivos de algunos pesticidas (por ejemplo glifosato y malathion) o por el efecto combinado de todos ellos.

Digámoslo claramente. El riesgo no está en los contaminantes ni aditivos alimentarios considerados individualmente. El problema son las combinaciones entre ellos. Derrochar ríos de tinta para desacreditar algunas sustancias (el aspartamo, por poner un ejemplo) sólo sirve para desviar la atención del verdadero problema: el efecto cóctel.

Referencias:
Pesticide residues in food – 2004. Joint FAO/WHO Meeting on Pesticide Residues

European Commission Health & Consumers Directorate-General. Review report for the active substance malathion. 2010.