L’objecte que mostra la
figura superior, en tota la seva grandiositat, és M51 (Whirpool, el remolí en anglès) en una imatge obtinguda pel
telescopi Hubble.
Whirpool és en realitat la galàxia gran M51A (NGC 5194), que es troba en col·lisió
amb la galàxia més petita M51B (NGC 5195). M51 es troba a la petita
constel·lació dels llebres (Canis
venatici) aparentment a prop de l’estrella Alkaid de la constel·lació de
l’ossa major. La bellesa i l’interès de l’objecte és justament que son dues
galàxies en col·lisió, essent l’únic objecte d’aquest tipus que pot ser
observat amb un telescopi petit d’afeccionat. Això no vol dir en realitat que
les estrelles que formen les dues galàxies xoquin realment, perquè les
distancies entre estrelles son immenses. La col·lisió implica la interacció
gravitatòria entre els astres que conformen els dos objectes, al llarg de
milions anys. El final d’aquesta fusió (més que col·lisió) pot ser la distorsió
dels dos objectes vers la formació d’un objecte molt més massiu, de forma
irregular. En el cas de M51, la forma de les dues galàxies encara es pot
diferenciar (una espiral i l’altre ovalada), però en moltes altres galàxies
només la modelització amb potents superordinadors (com ara el MareNostrum de
Sant Cugat del Vallès) s’ha pogut
esbrinar la natura de les dues galàxies inicials. La imatge de la col·lisió que
veiem en M51 es va produir fa 23 milions d’anys, que és el que tarda la llum de
M51 en arribar a la Terra (veure simulació per ordinador a https://www.youtube.com/watch?v=H5KXl4YORYo).
El Sistema Solar es troba
en el braç d’una galàxia espiral anomenada Via Làctia (com suposo que ja
sabreu). Una part de la Via Làctia es pot veure fàcilment en una nit clara i
sense lluna. Com és natural, no hi imatges de la Via Làctia completa i encara
avui hi ha debat sobre si la nostra galàxia té dos o quatre braços. El que sí
està clar és que al mig hi ha un forat negre, un objecte extraordinari que
comentaré en una altra entrada.
Els braços de la Via
Làctia estan formats per cúmuls d’estrelles i per pols interestel·lar que pot
formar nebuloses. Si en una nit clara mireu la constel·lació d’Orio, fixeu-vos
en tres estrelles petites que hi ha a sota del cinturó. La del mig la veureu
una mica ennuvolada: és la nebulosa d’Orió, o M42. La única nebulosa que es pot
veure a ull nu en el nostre hemisferi. Compartint el mateix braç de la Via
Làctia es troba el Sistema Solar.
D’on surten doncs els
elements que formen el sistema planetari del Sol?. Doncs del pols
interestel·lar de les nebuloses, format en l’explosió d’altres estrelles
precedents. La nebulosa M42 abans esmentada conté nius d’estrelles. Així, els
àtoms que ens formen son els restes d’estrelles que han mort. Som una espècie de
deixalles estel·lars, vaja. Una visió més optimista potser seria que els
nostres àtoms i molècules son d’un nivell de complexitat molt superior al de la
nostra estrella principal, el Sol, que és molt i molt gran però bastant simple
i avorrit.
En la propera entrega
d’aquesta apassionat sèrie parlaré de la llar que compartim tots nosaltres: la
Terra.
3 comentaris:
Si et poases a pensar-ho fredament, assimilar que tot el que tenim ha sortit del no res, o de elements quimics que estan pululant pel 8 del espai, és per tornar-se boig. per no parlar de la dimensió temporal que implica tot això. Keep expanding =)
Si consideres que la plaja de Palamós és tot l'univers conegut, un gra de sorra és la nostra galaxia. I si consideres que la platja és la nostra galaxia, llavors un gra de sorra és el sistema solar. Aquestes escales de magnitud son inconcebibles per a la ment de l'home (i de la dona).
Publica un comentari a l'entrada