divendres, 27 de setembre del 2024

Historia d'una neurona


            
"Conocer el cerebro equivale a averiguar el cauce material del pensamiento y de la voluntad, sorprender la historia íntima de la vida en su perpetuo duelo con las energías exteriores." Santiago Ramón y Cajal

La imatge que encapçala aquest article és una neurona multipolar del cervell d'un pollet de 14 dies d'edat. Concretament, pertany a la regió anomenada còrtex dorsomedial, que sembla correspondre a una part del que en mamífers s'anomena l'hipocamp.

La neurona de la imatge forma part d'un conjunt de prop de 800 neurones del hipocamp de pollet, repartides en etapes embrionàries, pollet de pocs dies i pollastre adult. Aquestes neurones les vaig utilitzar com el material principal de la meva tesi doctoral, presentada el 1984 a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Totes aquestes neurones van ser dibuixades a mà, una per una, per tal d'obtenir una sèrie de paràmetres que caracteritzessin els diferents tipus cel·lulars. Quan jo vaig començar la tesi només tenia com a precedent un estudi superficial fet a principis del segle passat per un disciple de Ramòn y Cajal.

La regió de l'hipocamp de pollet (de la tesi de l'autor)

Una vegada presentada la tesi i obtingut el grau de Doctor en Ciències Biològiques, vaig entrar a treballar a un laboratori farmacèutic i em vaig desvincular del tema. Sovint m'han preguntat quina utilitat té conèixer els tipus neuronals d'una zona del cervell del pollet. Jo sempre he contestat que sobre la ciència bàsica, sense utilitat pràctica immediata, s'alça l'edifici de coneixements que, amb la tecnologia adequada, ens farà la vida més fàcil.

La ciència bàsica de vegades queda "arraconada" fins que els avanços en altres camps permeten la seva reconsideració. Amb la meva investigació ha passat una mica això. Desprès d'uns 30 anys de general desinterès per les estructures del cervell de les aus, ara es reprèn el seu estudi i la meva modestíssima aportació comença a tenir una raó de ser, més enllà de facilitar-me el grau de Doctor.

En 40 anys els coneixement del cervell, tant l'humà con el d'altres animals, ha avançat extraordinàriament. Ja no cal dibuixar neurones a mà. La tecnologia permet una anàlisi detallada de la morfologia i fisiologia del cervell humà d'una persona viva y conscient (tècniques de imatges per RMN o PET). Però hi ha un problema que costa de resoldre: La enorme complexitat del cervell dels humans fa molt difícil l'estudi detallat de la seva fisiologia (els arbres no ens deixen veure el bosc). Per tant, sembla adient buscar models més senzills.

Fins fa pocs anys, les aus eren poc usades com model de fisiologia cerebral. Jo crec, i és una opinió personal, que els científics veiem més propers a nosaltres el mamífers com la rata o el ratolí. Al cap i a la fi rata i ratolí tenen quatre potes i s'assemblen molt a nosaltres tant anatòmica com fisiològicament. Però pel que fa a la funció cerebral las aus no son tan diferents dels mamífers. Es més, famílies d'aus com els lloros i els corbs han demostrat i demostren unes habilitats cognitives perfectament comparables als mamífers. Aquests ocells aprenen a parlar (de vegades amb un cert sentit, com el lloro que només diu "bon dia" pel matí) i tenen capacitats d'orientació en l'espai superiors a molt humans (els coloms tenen un autèntic GPS al cervell). També poden recordar successos passats i planificar conductes futures en conseqüència.

Molts investigadors s'han preguntat com son possibles aquest capacitats cognitives en cervells tant petits i diferents dels nostres.

En el cas del cervell, la mida no importa. El que més importa és la densitat de neurones, perquè cada neurona és en sí mateixa un centre d'integració de la informació. Quantes més neurones, més capacitat de processament. I la densitat de neurones en el cervell de les aus és molt superior a la densitat de neurones en els simis (encara que la quantitat absoluta de neurones sigui mot inferior). Aquesta alta densitat de neurones fa que les aus tinguin altes capacitats cognitives.

Pel que fa a les diferencies anatòmiques, pensem que les aus son descendents de dinosaures primitius i la evolució de les seves estructures cerebrals son molt diferents a la evolució de les estructures del mamífers (i fins i tot dels rèptils). En el darrers anys, molts investigadors accepten que en el cas de certes parts del cervell, per exemple el còrtex cerebral, les aus tenen estructures comparables als mamífers  (veure una revissió en anglès aquí, un article de domini públic).

Però ara parlarem de l'hipocamp. Les regions hipocampals en aus semblen anàlogues a les del hipocamp en mamífers. Anàlegs vol dir que tenen la mateixa (o semblant) funció. No obstant, no estan clares les homologies; es a dir, un origen evolutiu comú.

En humans (i en simis i, suposadament, altres mamífers) l'hipocamp servei principalment per a convertir la memòria a curt termini en memòria a llarg termini (memòria episòdica). Però també ajuda en la orientació espacial, en l’aprenentatge y en la coordinació de la percepció visual amb els records, permeten recordar llocs i persones. La malaltia d'Alzheimer s'inicia en l'hipocamp i és per això que les funcions esmentades son las primeres en mostrar alteracions en els afectats per aquesta malaltia. Algunes d'aquestes funcions, especialment la orientació espacial y la memòria, han estat demostrades en aus. Lesions de l'hipocamp en coloms han alterat la capacitat d'orientació d'aquest ocells. Malgrat els importants avanços que s'estan fent per combatre la malaltia d'Alzheimer, encara hi ha molt camí per recórrer. 

L'hipocamp de les aus podria ser un model senzill per estudiar la fisiología normal de l'hipocamp en humans i veure de quina manera afecten les teràpies en la malaltia de Alzhemier. És en aquest camp on l'estudi de la neurona de l'encapçalament té la seva raó de ser.



dissabte, 14 de setembre del 2024

 

Art en la Biologia:

Fotosíntesi en plantes aquàtiques


La biologia també es art

Sovint hom pensa que la biologia experimental es propia de mentalitats analistas i cartesianes, on no hi ha lloc per les emocions ni per la contemplació de la bellessa. Semblaria que l’únic objectiu i finalitat d’un experiment és la demostració pràctica d’una hipòtesi. És clar que l’objectiu es aceptar o rebujar una teoría, però també pot servir per adornar-nos de la complexitat del mon viu.

El Dr. Andrés de Haro, catedràtic de zoología de la Universitat Autònoma de Bellaterra (un  bon profesor i millor persona), ens deia “maravíllense al contemplar el mundo natural, porque esto les ayudarà a entenderlo”. Tenía raó. Per pragmática que sigui la ciencia, sempre ens dona motius per a maravellar-nos, com si d’una inmensa obra d’art es tractès.

L‘article que ve tot seguit, reprodueix un experiment que vaig fer sota la dirección i supervissió de Carme Duran i Manero el curs de batxillerat 1970-71 (jo tenia aleshores 15 anys). Aquest experiment em va maravellar perque, dins la seva senzillessa, no només és absolutament demostratiu de la hipòtesi de treball (les plantes, quan fan la fotosíntesi, desprenen oxigen) sino que és visualment bellíssim.

Ara que estic jubilant, i vist que no he trovat referencies actualitzades del procediment, he decidit replicar-lo a casa i posar procediments i resultats a l’avast de qui vulgui gaudir com jo he gaudit fent-l’ho.

L’experiment de la demostració de la fotosíntesi em va persuadir de que la ciencia també es art. Potser per això soc biòleg… 

L’experiment

Abans de res, recordem que la fotosíntesi és el procés per el qual les plantes aprofiten el carboni del CO2 per al seu creixement, amb despreniment d'aigua i oxigen (veure fotosíntesi)

El plantejament bàsic de l’experiment es descriu al manual Nuffield Biology Teachers Guide 3 The Maintenance of Life (pp. 131-132). 


Aquest manual es va editar al 1966. Val a dir que la col·lecció de manuals Nuffield van ser una eina pedagògica adelantada al seu temps I, enguany, encara es un referent en l’ensenyament de les ciencies naturals. 

En l’experiment adaptat el 1970 per Carme Duran, de l’Institut Sant Josep de Calasanz, es va utilitzar blau de metilè com indicador del despreniment d'oxigen, enlloc de indigo-carmine. En la rèplica de 2023, que descriuré mes avall, també es va fer servir blau de metilè per la facilitat en la seva d’obtenció.

En l’experiment replicat no és factible la utilització de la planta Elodea perquè fa anys que ha estat declarada a Catalunya com a planta invasiva. Aquest vegetal ha envaït bona part dels nostres llacs i estanys, i la seva venda en establiments d’aquariofília està estrictament prohibida. Però és possible fer servir altres plantes aquàtiques amb resultats igual de bons.

L’experiment adaptat aprofita la característica del blau de metilé com a indicador de reaccions REDOX. En la forma reduïda és incolor, però vira a blau en la forma oxidada. En el cas del indigo-carmine, la forma reduïda es groga.

El hidrosulfit sòdic és un potent reductor, que torna incolor el blau de metilé, que es troba normalment en forma oxidada. 

El procediment

 -Una mica de química

L’experiment aprofita la característica del blau de metilé com a indicador de reaccions REDOX (Reducció-Oxidació). El blau de metilè es blau en estat oxidat i incolor en estat reduït. La presència d’oxigen fa que el blau de metilè torni a la forma oxidada (blava), amb alliberament d’aigua.

Reacció a blau de metilè reduït (blanc o glaucomethylene):

 -Reactius necessaris

-Hidrosulfit sòdic 5% en aigua destil·lada, preparat en el moment.

(sinònim: sodium dithionite) 


                                       Hidrosulfit sòdic (sodium dithionite)

 L’hidrosulfit sòdic en pols es pot trobar, en petites quantitats, en botiges de materials per tenyir roba.

Proveïdors:

 https://tejoloquehilo.es/es/mordientes-/156-1112-comprar-hidrosulfito.html (de Sant Celoni)

 https://lanaytelar.es/producto/hidrosulfito-2/ (de Sevilla, una mica més econòmic que el de Sant Celoni)

 -Blau de metilè 1-2%.

El blau de metilè s’utilitza com desinfectant d’aquaris. Es pot trobar a l’1% (Amazon) o al 2% (Aliexpress). També en botiges d’aquariofília. Ambdues solucions son igualment adequades

-Aigua desionitzada: Una ampolla. Es pot comprar a qualsevol drogueria.

-Planta aquàtica

Es compra ambulia (Limnophila sessiliflora) a qualsevol botiga d’aqüicultura. La planta es manté en una cubeta amb aigua mineral (no de l’aixeta perquè pot tenir clor).


Ambulia (Limnophila sessiliflora) 

-PROCEDIMENT:

-Preparació de la planta: S’omple una cubeta de vidre transparent, coberta, de 500-600 mL amb aigua mineral i es deixa sota una llum forta, per 1 hora, Com a mínim, per activar la fotosíntesi. 

-Preparació dels reactius:

-Blau de metilè al 2%. Comprat en botiga d’aquariofilia o per botiga online. Si és al 1% també va be.

-Hidrosulfit sòdic al 2.5%: Es pesa 2.5 g de hidrosulfit i es posa en un flascó de vidre amb 100 mL d’agua desionitzada. Si no tenim una balança, posem mitja cullerada de cafè d’hidrosulfit en un got d’aigua destil·lada.

La solució d’hidrosulfit s’ha de preparar al moment. Perd efectivitat com a reductor del blau de metilé amb rapidesa.

L’hidrosulfit sòdic és càustic en pols, i en dissolució desprèn vapors sulfurosos irritants. Cal manipular aquest reactiu amb guants, mascareta i ulleres de protecció.

 

Reactius

-Procediment:

1. S’omple d’aigua mineral una la cubeta o pot de vidre de 500-600 mL. El millor és una cubeta de vidre rectangular, que es pot comprar a botigues de jardineria.

2. Amb una xeringa de plàstic o comptagotes es posa 1.5 mL (aproximadament) de solució de blau de metilè i es remena suaument amb un bastó o varilla de vidre.

3. Amb un comptagotes es va posant hidrosulfit al 2.5% i es va remenant amb suavitat, fins que el blau viri a incolor (1.5-2 mL de hidrosulfit).

4. S’agafa la ambulia i es fixa a la base amb una mica de plastilina perquè la planta estigui recta. Això es pot fer amb una pinça llarga de cuina o amb palets de menjar xinès. Atenció: la plastilina es desfà amb l’aigua si esta molt de temps.

5. Es posa la planta a la cubeta i es deixa en repòs sota la llum directa del sol o una font de llum intensa.


Per evitar que l’oxigen de l’aire torni blau el blau de metilè superficial, es pot posar amb cura, a la superfície de la cubeta, una mica d’oli de gira-sol.

El despreniment d’oxigen degut a la fotosíntesi es posa de manifest per l’aparició a l’agua de delicats fils de color blau que es surten de les fulles de la planta i avancen cap a la superficie de l'aigua. Els fils son produïts per la dissolució de l’oxigen en l’aigua, que es desprèn de la planta durant la fotosíntesi, provocant l'oxidació del blau de metilè dissolt (previament reduit amb el hidrosulfit), amb el canvi de color a blau.


Aquest senzill, i alhora maquissim, espectacle pot durar una o dues hores, fins que tota l'aigua es torna de color blau.

(Si el procediment anterior no funciona prou be, es pot provar d’afegir una mica de bicarbonat sòdic com a subministrament de diòxid de carboni) 
---   ---   ---- 

Aquest article està dedicat a la memoria de Carme Duran i Manero, que va ser catedrática de Ciencies Naturals a l’Institut Sant Josep de Calasanz de Barcelona. Soc biòleg per culpa seva.

 

divendres, 13 d’octubre del 2023

La guerra de patents entre Moderna i Pfizer

 


Les vacunes ARNm funcionen en introduir un fragment d'ARNm que correspon a la proteïna viral, en general un petit fragment d'una proteïna que es troba a la membrana externa del virus. (Les persones que reben una vacuna ARNm no s'exposen al virus ni tampoc no poden infectar-se per la vacuna). En utilitzar aquest model ARNm, les cèl·lules produeixen la proteïna viral. Com a part d'una resposta immunitària normal, el sistema immunitari reconeix que la proteïna és estranya i produeix proteïnes especialitzades anomenades anticossos. Els anticossos ajuden a protegir el cos d'infeccions en reconèixer virus individuals o altres patògens, aferrant-s'hi i marcant els patògens per a la seva destrucció. Un cop produïts, els anticossos romanen al cos, fins i tot després que s'ha eliminat el patogen, perquè el sistema immunitari pugui respondre ràpidament si és exposat novament. Si una persona s'exposa al virus després de rebre la vacuna ARNm per a aquest virus, els anticossos poden reconèixer-ho ràpidament, aferrar-s'hi i marcar-lo per a la seva destrucció abans que causi una malaltia seriosa (enllaç).

Els virus d'ARN (com el Sars-Cov-2 –Covid19-, els de la grip comuna o el dengue, entre d'altres) usen el mateix mecanisme per infectar una cèl·lula humana i produir còpies del seu propi codi genètic.

La tecnologia ARNm de Pfizer/Moderna es la següent (enllaç):


A l’agost de 2022, Moderna va demandar a Pfizer per copiar la seva tecnologia de ARNm per a fer la seva pròpia vacuna de Sars-Cov-2. El tema es veurà als tribunals de Londres al 2024.

A través de la vacuna del Covid-19, Pfizer preveia ingressar el 2022 més de 30.000 milions de dòlars i ha suposat la meitat de la seva facturació a 2023. A la demanda, Moderna exigia una compensació econòmica a Pfizer “per l'ús continuat de les seves patents en benefici propi.

Segons El Pais (enllaç):

La firma [Moderna] considera que la vacuna contra la covid Comirnaty, de Pfizer y BioNTech, infringe las patentes que Moderna presentó entre 2010 y 2016 y que cubren la tecnología fundacional de ARNm de Moderna. “Pfizer y BioNTech copiaron esta tecnología, sin el permiso de Moderna”, asegura la empresa en una nota hecha pública este viernes. [...].Moderna cree que Pfizer y BioNTech copiaron dos características clave de sus tecnologías patentadas que son fundamentales para el éxito de las vacunas de ARN mensajero. “Cuando surgió la covid-19, ni Pfizer ni BioNTech tenían el nivel de experiencia de Moderna en el desarrollo de vacunas de ARNm para enfermedades infecciosas, y siguieron a sabiendas el camino de Moderna para desarrollar su propia vacuna”, afirma la empresa.

Ha de quedar molt clar que la demanda es refereix a la tecnologia de ARNm, no a la vacuna contra el Covid19. La vacuna va poder estar disponible en un temps record perque la tecnología ja feia dècades que s'estava desenvolupant. Aquest afirmació es pot confirmar fent una cerca a Internet (no cal ser un expert en la materia). Les teories de la conspiració afirman que el Covid19 va ser un invent de les farmacèutiques perque la vacuna ja la tenien preparada. No hi ha res que suporti aquesta hipòtesi. Però creure en conspiranoies es més fàcil que admetre els fets científics, perque per això no calen conèixements ni contrastar informacions.

Els guanys de Pfizer amb la seva vacuna son astronòmics (i no han acabat). Però és innegable que la vacuna ha estat eficaç per evitar mortalitat i, probablement, ha costat barata a la sanitat pública (pagada entre tots els ciutadans) si tenim en compte l'estalvi en despesa sanitaria per l'atenció als malalts. Però això no treu que les bigpharma en compiteixin pels beneficis.

Cal tenir sempre present que les companyes farmacèutiques no son ONGs. Son empreses amb accionistes que volen rendibilitat per les seves accions. Tampoc son pèrfides per si mateixes. Simplement pertanyen a una societat que es regeix per l'economia de mercat, com a qualsevol altre empresa privada. Si no estem d'acord amb aquests principis, ho tenim fàcil: deixem de prendre medicaments i assumim les conseqüencies...

Mes info sobre el covid la podeu trobar a https://elquesedeciencia.blogspot.com/2020/






dijous, 3 de març del 2022

Solució Mineral Miraculosa vs. Covid

  


Introducció

El diòxid de clor és un gas groc a groguenc vermellós que es pot descompondre ràpidament a l’aire. Com que és un gas perillós, el diòxid de clor sempre es produeix al lloc on s’utilitza. El diòxid de clor s’utilitza com a lleixiu a les fàbriques de paper, i en instal·lacions públiques de tractament d’aigua portable. També s’ha utilitzat per descontaminar edificis públics. El diòxid de clor és soluble en aigua i reacciona ràpidament amb altres compostos. En dissolució amb l’aigua, el diòxid de clor forma un ió clorit, que també és molt reactiu. Com que el diòxid de clor és molt oxidatnt, és capaç de matar bacteris i microorganismes a l’aigua  ( ATSDR)

Al voltant del 5% de les grans instal·lacions de tractament d'aigua (que serveixen a més de 100.000 persones) als Estats Units utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable. S’estima que 12 milions de persones poden estar exposades d’aquesta manera a diòxid de clor i ions de clorit. A les comunitats que utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable, el diòxid de clor i el seu subproducte, ions de clorit, poden estar presents a nivells baixos en l'aigua de l'aixeta.

La pandemia de Covid ha estat aprofitada pels venedors de fum per a recomenar una dilució de diòxid de clor, anomenada MMS (o Miracle Mineral Solution) com a prevenció i tractament del Covid. Curiosament, gairebè tots els que defensen aquesta seudoteràpia (en base al “amiemfunciona”) i que qualifiquen d’ignorants als que no la defensem, desconèxen quin és l’origen d’aquesta “solució miraculosa”. El present article va dedicat precissament a ells. 

El llibre de Jim Humble

Jim Humble (o com li agrada ser anomenat, "bisbe" James V. Humble) és un enginyer nord-americà, autor de manuals de tecnologia de minería i computadors (dels temps anteriors als transistors), així com l'inventor d'un anomenat “suplement dietètic” que ha estat prohibit en diversos països: el MMS (o Miracle Mineral Solution).

A la dècada dels 2000 J. Humble va experimentar els efectes del MMS en malalts de malaria a Uganda. A part dels aspectes ètics, cap d’aquests “experiments” està documentat més enllà de les afirmacions de J. Humble al seu llibre.

El MMS és una solució tòxica d'un 28% de clorit de sodi en aigua destil·lada. El producte conté essencialment el mateix ingredient que un desinfectant industrial abans d'"activar-se" amb un àcid apte per al consum humà (en general, àcid cítric al 40%). El nom fou inventat per Jim Humble en el seu llibre autoeditat a 2006 The Miracle Mineral Solution of the 21st Century (La solució mineral miraculosa del segle XXI).

Aquest llibre és pot descarregar lliurement en espeñol a http://www.librosmaravillosos.com/milagrososuplementomineraldelsigloXXI/pdf/Milagroso%20Suplemento%20Mineral%20del%20Siglo%20XXI%20-%20Jim%20B%20Humble.pdf

Els següents paràgrafs recullen nomès algunes parts textuals del llibre, en espanyol i cursiva. El llibre està mal redactat i mal traduït, per això els paràgrafs esmentats son copies literals.

La primera part del llibre és una mena de seqüencia temporal novelada dels experiments de J. Humble. Malgrat es reprodueixen alguns textes d’autoritats, no he trobat cap document a Internet que respaldi de manera independent cap de les histories que explica. Aquesta primera part no s’analitza en aquest article perque no te cap interès i pot ser totalment inventada.

La segona part del llibre es una barreja d’explicacions pseudocientíques sobre el mode d’acció del MMS amb les seves aplicacions a diferents malalties. Cap d’aquestes explicacions es suportada per literatura científica de qualitat (revistes reconegudes, amb revissió per experts). Més abaix es comenten algunes afirmacions rellevants, tenint present que la refutació punt per punt de totes les afirmacions falses o no demostrades (que son gairebe totes) requeria una extensió igual o superior al propi llibre.

Declaració de Jim Humble (pag 39):

No es una droga, es un suplemento mineral y yo soy un inventor, no un doctor. Incluso no sé lo que dice el juramento de Hipócrates. No pretendo hacer lo que lo que los doctores hacen. Mi trabajo ha sido inventar una cura segura para la malaria desde que creí que esto era posible, y lo logré.

Aquest paràgraf está clarament destinat a evitar possibles denuncies per intrusisme profesional.

En mi opinión, nunca he puesto a nadie en riesgo y he tratado personalmente más de 2,000 personas. Más de 75,000 casos de malaria han sido atendidos, la mayoría por personas entrenadas por mí. Las personas fueron curadas y no se reportó ningún deceso. Cuando digo curado me refiero al hecho de que se levantaron, sonrieron, se vistieron y regresaron a sus trabajos. No tuvieron recaídas hasta donde sé.

Cap d’aquestes dades es pot verificar. Poden ser totes inventades. La descripció de les persones dites gaurides no és objectiva i no te cap mena de rigor.  Es barregen opinions amb dades. A les opinions es poden contraposar altres opinions, però les dades han de ser verificables objectivament.

 

Algunes afirmacions no demostrades, falses o senzillament esperpèntiques

Los glóbulos rojos de la sangre que normalmente acarrean el oxígeno a través del cuerpo, no tienen mecanismo para diferenciar entre dióxido de cloro y oxígeno.

Fals: l’oxigen dissolt a la sang és captat per la hemoglobina dels eritròcits. El dióxido de clor no.

Por lo tanto, en las paredes del estómago donde la sangre toma los nutrientes de varios tipos, cuando un ión de dióxido de cloro toca un glóbulo rojo el ión es aceptado.

Fals: Un ió és un element o molécula que presenta una càrrega eléctrica positiva (anió) o negativa (catió). El diòxid de clor no te cap càrrega, llavors no és un ió. Tampoc els eritrócits “accepten” ions de clor.

Si éste fuera un parásito de la malaria, sería destruido y el dióxido de cloro también. Si no hay parásitos presentes, el dióxido de cloro será trasladado por el glóbulo rojo a un punto del cuerpo donde el oxígeno normalmente sería usado para oxidar venenos y otras cosas malas y allí es liberado.

Afirmació delitant, sense cap fonament científic.

El dióxido de cloro tiene cien veces más energía para hacer lo mismo que el oxígeno haría pero aun así no dañaría células sanas, esto es más que probable porque el sistema inmune tiene el dióxido de cloro bajo control.

Afirmació sense cap fonament científic.

La MMS empieza con tres miligramos de dióxido de cloro y luego continúa proveyendo dióxido de cloro al cuerpo por cerca de 12 horas.

Inconsistent amb l'afirmació del que el diòxid de cloro desapareix del cos en poques hores, segons els  protocols d’ús.

Cuando el dióxido de cloro se degenera, los químicos que quedan son químicos que el sistema inmunológico necesita desesperadamente o bien sólo se convierte a cloruro formando una cantidad insignificante de sal común y agua. Debido a esto simplemente no puede haber efectos secundarios.

Especulatiu i contradictori amb el paràgraf que es cita a continuació.

Algunas personas han tomado más de 20 veces la cantidad de Oxígeno Estabilizado (clorito de sodio). Personas perfectamente saludables pueden tener un poco de náuseas por 10 a 15 minutos con una dosis tan grande, pero si tienen algún problema en sus cuerpos, dependiendo de lo que sea, pueden enfermar por un período de tiempo. Sólo unas cuantas personas incluyéndome a mí han probado 25 veces la solución SMM y eso le hará sentir enfermo pero no tendrá efectos secundarios. (pag 124).

No aclareix que vol dir “pueden enfermar”. En qualsevol cas, les nàusees i sentir-se malalt són efectes adversos.

Las náuseas son el resultado del ataque del dióxido de cloro a algo malo en el cuerpo.

Fals. Les nàusees són un reflex nerviós vagal a un estímul irritant a les terminacions nervioses de l'epiteli gàstric. Les nàusees son, obviament, degudes a l’efecte irritant del diòxid de clor. No son signes del bon funcionament del MMS, son manifestacions de toxicitat.

En caso de un problema en el hígado como hepatitis, uno casi siempre se enferma al tomar la MMS. La razón es que el hígado empieza a repeler los tóxicos cuando el dióxido de cloro empieza a destruirlos. (pag 124)

Afirmació delirant: El fetge metabolitza alguns tòxics. No els repel·leix.

He incluido dos fotos de muestras de sangre en las siguientes páginas. Estas fotos fueron tomadas con un microscopio de campo oscuro que fue especialmente diseñado para ver sangre. La primera foto muestra la sangre de una persona antes de tomar la dosis de la SMM. Todas las células mostradas son glóbulos rojos. Los microscopios normales de campo oscuro no muestran la superficie de los glóbulos rojos tan bien.

Aquesta curiosa tècnica és la base del diagnòstic per la sang amb microscopía de camp fosc, que no té cap base científica. Es basa en les idees de Günther Enderlein, entomòleg alemany de principis del segle passat (digne ser estudiat per separat).

Note cómo las células están todas juntas tocándose unas a otras en un grupo. Esta es una condición no saludable. Esta persona necesita más agua y minerales.

Afirmació sense fonament.

Para las personas que no toleran el vinagre reemplace el vinagre por jugo de limón. Utilizar de 3 a 5 gotas de limón por 1 de MMS, dependiendo de la enfermedad. Todo lo demás permanece igual. Me he dado cuenta que muchas personas prefieren el jugo de limón que el vinagre. Cualquiera que sospeche que tiene la bacteria cándida no debe utilizar vinagre en ninguna cantidad.(pag 13).

La vitamina C usada en los jugos como conservador evitará completamente que el MMS funcione.

Humble sembla ignorar que el suc de llimona conté una quantitat rellevant de vitamina C.

No use jugos del supermercado, al menos que esté seguro que no contienen vitamina C agregada. Algunos jugos puros de manzana no contienen vitamina C agregada. La vitamina C natural en los jugos no ocasiona ningún problema.(P2, pag 52).

La vitamina C és àcid ascòrbic, tant si és del propi suc com si és afegida com a additiu. No s'aclareix perquè la vitamina C del suc no ocasiona cap problema.

La vitamina C es pot afegir com a conservant, però els cítrics ja tenen vitamina C de manera natural, encara que l'etiqueta no indiqui que s'ha afegit. La vitamina C és precisament un antioxidant, recomanat, sense proves, per Linus Pauling pel tractament de malalties (VIH, càncer, etc).

Per al VIH Humble recomana un oxidant i Pauling recomana un antioxidant. En cap dels dos casos hi ha hagut confirmació d’efectivitat en assaigs clínics control·lats.

La solución sin diluir del SMM es altamente alcalina con un pH de 13. Puede ocasionar quemaduras leves si no se enjuaga de la piel inmediatamente en menos de un minuto. (P2, pag 51).

El lleixiu comercial és hipoclorit sòdic al 8-10%. La solució sense diluir de clorit sòdic és més del doble. Per tant, el MMS sense diluir és molt tòxic i, a més, corrosiu. Per aquesta raó actualment es comercialitza la solució MMS al 0,3%.

A. Kalcher promou la utilització del kit de potabilització d'aigua (clorit sòdic 25% + àcid clorhídric 4%) per obtenir l’anomenat CDS. La utilització de quantitats importants d’aquests compostos pot generar clor en forma de gas, que és molt tòxic. No cal dir que la solució industrial al 25% es molt tóxica, arrivant a ser mortal per ingestió. Les intoxicacions greus i, fins i tot, mortals amb diòxid de clor s’han produit per la ingesta directa del produce industrial. La ingesta de les dosis recomenades en base a gotes diluides pot provocar efectes derivats de la irritació del tracte digestiu.

El colesterol es la respuesta del cuerpo a una deficiencia de vitamina C. El cuerpo busca fortalecer las paredes de vasos sanguíneos y evita que se rompan depositando colesterol sobre las paredes. (P2, pag 94).

Afirmació delirant, sense cap fonament científic. Es particularment perillòsa aquesta afirmació perque confón un dels agents causants de la aterosclerosi amb un mecanisme de defensa inexistent.

I ho deixem aquí. Han estat només unes pincellades, poques, per a posar de manifest que la utilització del MMS com a prevenció i tractament de malalties no te cap base racional.

dijous, 16 d’abril del 2020

Ibuprofè i Covid19




La relació de l’ibuprofè amb els símptomes respiratoris del Covid19 ha estat i continua estant motiu de polèmica. Amb aquest article es pretén simplement donar informació aclaridora sobre el tema i en cap cas es pretén substituir ni discutir la opinió dels experts. Invito a que el lector aprofundeixi els seus coneixements en els hipervincles inclosos en el text (en blau).

Antecedents
Al març van aparèixer una sèrie de notes informatives contradictòries o, com a mínim, confuses. A continuació s’esmenten tres de les més rellevants.

14/03/2020: La Direcció de Sanitat de França va publicar una nota informativa sobre l’ús del ibuprofè.

S'han reportat esdeveniments adversos greus relacionats amb l'ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE) en pacients amb Covid19, casos possibles o confirmats. El recordem que el tractament d’una febre o dolor mal tolerat en el context de Covid19 o qualsevol altra virosi respiratòria es basa en paracetamol, sense superar la dosi de 60 mg/kg/dia i 3 g/dia. Els AINE han de ser prohibits.

Per contra, els pacients amb corticosteroides o altres immunosupressors per una patologia crònica no han d’interrompre el seu tractament, tret que el metge ho aconselli.

Aquesta recomanació s’ha de difondre àmpliament a tots els professionals sanitaris.


Davant d’aquesta nota, la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS) va reaccionar qüestionant la validesa de las argumentacions de la Agencia de Sanitat francesa.

-15/03/2020: Conclusions de la nota informativa de la AEMPS:

-La possible relació entre l'exacerbació d'infeccions amb aquests ibuprofèn i ketoprofè s'estan avaluant per a tota la Unió Europea en el Comitè d'Avaluació de Riscos en Farmacovigilància.

-Els pacients que estiguin en tractament crònic amb ibuprofèn o ketoprofèn no l’han de interrompre.

-Les guies recomanen com a primera alternativa l'ús de paracetamol per al tractament de la febre, però no està contraindicat l'ús d'ibuprofè en el tractament de símptomes menors.


Un dies desprès la Organització Mundial de la Salud (OMS), va emetre una nota que només va sumar confusió al tema, per la seva ambigüitat.

-19/04/20: Nota de la OMS, segons Europa Press:

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha rebutjat l'ús de l'ibuprofèn per tractar la malaltia provocada pel nou coronavirus, anomenada Covid-19, si bé ha reconegut que el seu ús no provoca cap efecte negatiu. L'organització de les Nacions Unides s'ha pronunciat així després de consultar a metges que tracten amb pacients infectats per coronavirus, insistint que no s'estan reportant casos d'efectes negatius en aquells que han rebut ibuprofè, però assegura que no ho recomana.


A la vista d’aquestes notes no és gens estrany que la opció pública i, fins i tot, els professionals de la salut no sabessin ben bé a què atenir-se.

Els fets

A nivell del públic general, el missatge viral que ha originat tot l’enrenou a les xarxes és, amb variacions, el següent: S'acaba de demostrar que el virus COVID19 entra a la cèl·lula pulmonar a través del receptor ECAII. Quan s'uneix a ell el sobreexpressa i mata la cèl·lula alveolar. Els homes tenen més receptors que les dones, els asiàtics més que els caucàsics i la gent que pren anti-hipertensius té una sobre-expressió brutal del receptor. Cal no prendre ibuprofè ni antiinflamatoris en cas de sospita de gravetat.

Aquest missatge, i tota la polèmica posterior, té el seu origen en una letter o petit article d’opinió que va aparèixer a la revista anglesa The Lancet (Fang et al., 2020) l’11 de març. En aquest article es diu el següent (traducció resumida):

Els coronavirus patògens humans [...] s’uneixen a les cèl·lules diana a través de l’enzim anomenat convertidor d’angiotensina 2 (ACE2), que s’expressa per cèl·lules epitelials del pulmó, l’intestí, el ronyó, i vasos sanguinis. L’expressió de l’ACE2 s’incrementa substancialment en pacients amb diabetis tipus 1 o tipus 2, que són tractats amb inhibidors de l’ACE [...]. La hipertensió arterial també es tracta amb inhibidors de l’ACE [....]. ACE2 també es pot augmentar amb tiazolidiniones i ibuprofè. Aquestes dades suggereixen que s’augmenta l’expressió ACE2 en diabetis, i el tractament amb inhibidors de l’ACE i els ARB augmenten l’expressió ACE2. En conseqüència, la major expressió de l'ACE2 [per ibuprofè] facilitaria la infecció per COVID-19 [en pacients diabètics o hipertensos].

Mes clar per al profa: L’ibuprofè inhibeix l’enzim ACE en diabètics i hipertensos, però també fa que augmenti la expressió de l’enzim ACE2, facilitant la unió del virus a les cèl·lules i agreujant la malaltia.

És molt important tenir present que l’article es refereix a pacients que tenen diabetis o hipertensió. És en aquest context en que el tractament amb ibuprofè s’ha demostrat clarament contraproduent. No he pogut accedir a dades epidemiològiques fora d’aquest context. Per tant, en sentit estricte, l’article esmentat no serveix com argument per a desaconsellar de forma general l’ús del ibuprofè en el Covid19. Això apart dels efectes adversos descrits per al ibuprofè, per a condicions que sovint afecten a la gent gran, com ara trastorns de la coagulació o alteracions en els ronyons.

En la meva feina com a toxicòleg, estic acostumat a fer ús del principi de precaució que obliga a situar-se en l’escenari més conservador. Aplicant aquest principi, només seria aconsellable l’ús del ibuprofè per al tractament dels símptomes del Covid19 en cas de que no hi hagi cap altre alternativa. Per tant, en cas de no disposar del paracetamol es podria prendre ibuprofè, sempre i quan el pacient no estigués en una situació específica de risc, com les que s’han indicat abans.

Aquest enfocament no es desdiu de les notes informatives de la AEMPS i de la OMS.

Paracetamol con a substitut del ibuprofè

En primer lloc cal dir que el ibuprofè es analgèsic i antiinflamatori, però el paracetamol només és analgèsic i també antitèrmic (per la febre). Es poden consultar les propietats dels dos fàrmacs aquí i aquí.

En general es pot dir que els processos inflamatoris associats a una infecció (inclosa la febre) son la resposta de l’organisme a la agressió del microbi, per la qual cosa no son necessàriament dolents. Però una resposta inflamatòria exagerada, com la fibrosi pulmonar, sí que s’ha de evitar. Encara que els esteroides s’acostumen a utilitzar per controlar inflamacions exagerades, el seu ús en el Covid19 es controvertit.

En tot cas, el paracetamol s’ha de prendre amb precaució. Fins a l’arrivada de la pandèmia es podia comprar sense recepta en comprimits de 500 mg. Ara aquesta formulació necessita recepta del metge per evitar acaparaments. El paracetamol es converteix en el fetge en un metabòlit que és hepatotòxic. Malgrat que la dosi màxima diària és de 4 g/dia a 1 g cada 8 hores, una dosi única de 6 g pot ocasionar hepatotoxicitat. Per causa d’aquesta hepatotoxicitat, el tractament amb paracetamol és incompatible amb les begudes alcohòliques.

En poques paraules: Paracetamol sí, però sempre amb control mèdic.

dimecres, 12 de febrer del 2020

Coronavirus: Una avaluació del risc


Jo no soc un expert en el tema dels coronavirus (de fet, no em considero expert en cap tema), però abans de parlat de qualsevol qüestió polèmica, tinc per costum recollir informacions diverses i de fonts fiables, analitzar les dades i destil·lar una opinió. Una opinió que és personal, però fonamentada.  

Amb motiu de la epidèmia per coronavirus de Wuhan (ara anomenat Covit-19) sembla que tothom te la urgent necessitat de posar de manifest els seus amplis coneixements sobre la epidemiologia dels coronavirus, ja sigui per calmar a la població o per alarmar-la encara més. I, en conseqüència, em veig obligat a llegir i escoltar autèntics disbarats, tant en un sentit com en l’altre. Així que intentaré donar una visió clara i objectiva sobre el risc de la epidèmia del Covit-19, citant les fonts que considero més adients.

En primer lloc, què és un coronavirus? Els coronavirus són un grup extens de virus d'ARN que poden causar diverses afeccions, des del refredat comú a malalties més greus com bronquitis, bronquiolitis, pneumònia, la síndrome respiratòria d'Orient Mitjà (MERS-CoV) o la síndrome respiratòria aguda greu (SRAS-CoV), entre altres. El nom de coronavirus deriva de les estructures proteiques en forma de corona que presenta el virus a la seva superfície observat sota microscopi electrònic.


Coronavirus (crèdit Viquipedia)

Sovint es compara Covit-19 amb el virus de la grip estacional (la grip que patim habitualment a l’hivern), amb l’objecte de desdramatitzar el risc de contagi i la gravetat de la infecció pel coronavirus. Però les comparacions, que en general son odioses, en aquest cas no tenen gaire raó de ser.

Per començar, els dos tipus de virus son bastant diferents, encara que ambdós son del tipus ARN, per el seu material genètic, i tenen una component de malaltia respiratòria. Les diferents formes de virus de la grip s’anomenen amb una N i una H, seguides de números. Per exemple, el virus H1N1 es el la grip espanyola (tot i que no sembla que el seu origen fos Espanya) que va causar molta mortaldat a 1918. 


Virus de la grip (Crèdit: Viquipedia)

Abans de intentar fer comparacions entre el Covid-19 i la grip s’han d’entendre dos conceptes epidemiològics bàsics: La morbiditat i la taxa de mortalitat. La explicació es molt senzilla. La morbiditat és la quantitat de persones que pateixen una malaltia en un lloc i temps determinat. La taxa de mortalitat és una taxa utilitzada en demografia per indicar el nombre de defuncions d'una població concreta per cada mil habitants, durant un any. En l’àmbit de la epidemiologia la mortaldat es pot expressar com a morts causades per una malaltia respecte del total de les persones malaltes o contagiades.

Ara sí podem fer comparacions. Es calcula que un 10-20% de la població mundial contrau la grip estacional cada any (font), de les quals unes 500,000 resulten mortes. Si considerem la població mundial estimada com a 7,000,000,000 (set mil milions) d’habitants, un 20% de malalts, com a molt,  de grip son 1,400,000,000 persones (és la morbiditat de la grip). Si d’aquestes persones malaltes en moren 500,000, la taxa de mortalitat es de 0.036%. Es dir, es mor de grip una de cada 2,800 persones malaltes.

Vegem que passa amb el Covid-19. A dia 12 de febrer de 2020, s’estima que el nombre de persones que donen positiu per Covid-19 (contagiades, però no necessàriament malaltes), son unes 45,000 i el nombre de mortes es de 1,114 (font). En aquest cas no parlarem de morbiditat perquè el nombre de malalts es va incrementant amb el temps, però si que es pot parlar de taxa de mortalitat, perquè al ser una taxa que relaciona malalts (o positius) amb morts, es previsible que es mantingui bastant constant en el futur. Així, la mortalitat per Covid-19 es avui de 2.48%. Es dir, un mort per cada 40 persones positives. La mortalitat per Covid-19 es 68 vegades superior a la de la grip estacional. Dit d’una manera més gràfica, el Covid-19 és 68 vegades més perillós que la grip. Aquesta és la principal raó de que la OMS hagi decretat pandèmia global amb només 1,114 morts registrats (malgrat que el nombre absolut de morts per la grip es molt superior a hores d’ara). 

Però perill no és el mateix que risc. El perill (o perillositat) es la capacitat d’un objecte o situació de causar un dany.  El risc és la probabilitat de que aquest objecte o situació causi efectivament un dany. El risc esta vinculat essencialment a la exposició a l’agent perillós (veure dibuix explicatiu). Per molt perillosa que sigui una serp, el risc de que jo mori per la mossegada d’aquest animal es zero si jo no tinc la possibilitat d’entrar en contacte amb la serp. Per molt perillós que sigui un virus, no hi haurà risc si no hi ha exposició. Per aquesta raó tant les autoritats xineses com la OMS intenten contenir al màxim la extensió de la malaltia.



Diferencia entre perill i risc (credit: R. Mollà)

Resumint:

-El virus Covid-19 és perillós? Si, molt.

-Quin risc hi ha de contraure la malaltia i morir? En Catalunya, a hores d’ara, el risc es gairebé nul.

-Maig d’amoïnar? No, si es segueixen les recomanacions de les autoritats sanitàries.

-Haig d’evitar entrar a establiments de xinesos? No. La població xinesa autòctona te el mateix risc de contraure la malaltia que qualsevol altre persona.


Encara que no calgui entrar en pànic (mai cal entrar en pànic!), hem d’estar amatents a la evolució de la malaltia. Però, sobretot, no hem de fer cas dels aprofitats sense escrúpols, que ja estan oferint solucions miraculoses, perfectament inútils, per a treure diners de la gent atemorida.

divendres, 6 de setembre del 2019

LO QUE SE SABE Y LO QUE SE IGNORA SOBRE LA TOXICIDAD DE LOS MICROPLÁSTICOS.




Según un informe del gobierno del Reino Unido de 2018, la cantidad de plásticos de los océanos mundiales se triplicará en los próximos diez años.

A diferencia de otros efectos humanos en el medio ambiente como la polución atmosférica o la contaminación química de los ríos, la contaminación por plásticos es muy evidente. Vemos residuos plásticos en las ciudades, en los ríos, en el mar y en el campo. Hay plásticos en suspensión en el aire y se han encontrado plásticos en el ártico. Allá donde vamos nos encontramos con plásticos. Las imágenes de pájaros, peces e incluso mamíferos marinos atrapados en plástico son impresionantes y cada vez está más extendida la idea de que consumir pescado o marisco contaminado por fragmentos de plásticos podría ser perjudicial para la salud. Por todo ello, no es de extrañar que la contaminación por plástico se haya convertido en un problema público de primera magnitud.

Los plásticos son sustancias poliméricas. Son como cadenas cuyos eslabones son estructuras químicas repetitivas. Estos eslabones se unen con tal fuerza que son muy difíciles de romper y, por esta razón, los plásticos se consideran materiales “casi” inertes. En este “casi” están implicados procesos de lenta degradación que finalmente darán lugar a sustancias químicas diversas, anhídrido carbónico i agua. Los procesos de degradación son tan lentos que, según el tipo de plástico y su exposición a determinadas condiciones ambientales, pueden durar de cientos a miles de años, hasta su desaparición completa.
Es de sobras conocido que los residuos plásticos perjudican a los organismos vivos de los ecosistemas de mares y océanos, pero todavía hay muchas incertidumbres en cuanto a la toxicidad real que los residuos plásticos pueden ocasionar en el tiempo presente y en el futuro.


¿De qué depende la toxicidad de los plásticos?

Producimos ingentes cantidades de plásticos cada año. Continuamente los vertemos como residuos al medio ambiente y los polímeros que los forman se desintegran de forma extremadamente lenta pero inexorable.

Los efectos adversos de la contaminación por plásticos en los organismos vivos pueden ser muy diferentes en función del tipo y tamaño del plástico, del organismo considerado y del mecanismo de toxicidad implicado. Un fragmento de plástico de un milímetro de tamaño no tiene ningún tipo de incidencia en la salud de un ser humano (o de otros vertebrados) pero puede ocasionar la muerte por obstrucción intestinal a un organismo del plancton. Una red de pesca abandonada continúa pescando animales (peces, aves y mamíferos marinos) en el que se ha llamado gostfishing, pero esto es irrelevante en los organismos terrestres, por mucho que pueda afectar a la biodiversidad global. Por tanto, en el estudio de los efectos de los plásticos en los organismos y ecosistemas se deben evitar las generalizaciones, definiendo claramente el ámbito del estudio y los tipos de plástico considerados.

Además, si ya es preocupante lo que vemos, todavía lo es más lo que no vemos. Las regiones del fondo marino parecen contener la mayor parte de los residuos plásticos. Según estimaciones recientes, son el depósito del 94% de toda la masa de plásticos oceánica. Paradójicamente, son de regiones sobre las hay menos información sobre los efectos de los plásticos. Hay que investigar más para determinar la gravedad del problema a nivel global.


Distribución de la contaminación por plásticos en el oceano (Sherrington, 2016)

Cuanto más pequeños, más peligrosos.

Los trozos de plástico grandes se fragmentan en piezas más pequeñas y éstas, a su vez, en otras más pequeñas, hasta dar lugar a lo que se conoce como microplásticos (técnicamente de 5 milímetros de diámetro o menos). Son partículas que se encuentra en el límite de la visión, y más pequeñas todavía. Dado que los objetos de plástico son poco peligrosos en sí mismos para los humanos, salvo por los riesgos físicos de atragantamiento, el mayor motivo de preocupación está en la ingesta involuntaria de microplásticos.

Aun cuando en algunos ámbitos los microplásticos pueden acumularse hasta niveles en que pueden comprometer a ecosistemas, hay estudios que demuestran que los microplásticos ingeridos por organismos superiores son liberados por el intestino sin efectos negativos. Por otro lado, la Autoridad Europea para la Seguridad Alimentación (EFSA, por sus siglas en inglés) considera en un informe que la ingesta de microplásticos en los alimentos es poco relevante en comparación con la exposición a otros contaminantes, porque se asume que las partículas de plástico se ingieren en poca cantidad y son eliminadas con las heces. En contraste, un reciente y polémico informe de la World Wildlife Fund (WWF) alerta de que en una persona del mundo occidental la cantidad ingerida de microplásticos en una semana podría ser el equivalente a una tarjeta de crédito (5 g), aspecto este del que se han hecho eco diversos medios de comunicación. Lo que no ha tenido tanta trascendencia mediática es que la misma WWF admite en su informe que esta cantidad es incierta porque se ha obtenido en base a extrapolaciones y que son necesarios estudios posteriores. Por otro lado, como ya hemos dicho que los fragmentos de plástico son difícilmente absorbibles, la cantidad de 5 g de plástico ingerido en una semana no dice gran cosa por sí misma respecto al riesgo tóxico.

¿Quiere todo esto decir que no debemos preocuparnos?. Nada más lejos. Quiere decir que hace falta destinar muchos más recursos para mejorar nuestros conocimientos sobre los riesgos de los microplásticos sobre nuestra salud. Máxime teniendo en cuenta que la exposición a microplásticos por ingestión o por inhalación va aumentar de forma inevitable en los próximos años.




Formas y tamaños de microplásticos (Crédito: Wang et al., 2019)

Micro-microplásticos

La situación puede ser bastante peor en cuanto a los nanoplásticos. Los nanoplásticos son microplásticos con un tamaño inferior a 20 micrómetros (más pequeños de 20 milésimas de milímetro, sólo visibles al microscopio). En estudios de laboratorio se ha visto que los nanoplásticos pueden ser tan pequeños que pueden penetrar las células de los seres vivos provocando alteraciones denominadas de estrés oxidativo. No se sabe qué relevancia puede tener esto en la salud de los humanos porque se han realizado muy pocos estudios hasta el momento en este sentido (ver revisión reciente aquí),  pero está claro que no son buenas noticias.

Los procesos de degradación físico-químicos de los plásticos dan lugar a fragmentos de polímero cada vez más pequeños y al final se degradan completamente para dar lugar a moléculas pequeñas no poliméricas. La liberación de estas sustancias en el tracto intestinal puede no ser importante, como indica la EFSA, pero si polímeros de tamaño nanométrico penetran las células, estas sustancias podrían provocar la muerte celular, ya sea por estrés oxidativo o por toxicidad directa. En organismos superiores como los seres humanos, la muerte celular debida a factores externos desencadena un proceso inflamatorio que puede derivar en enfermedad crónica.

Tampoco hay muchos datos en referencia al potencial cancerígeno de los nanoplásticos, pero una enfermedad inflamatoria crónica es por sí misma un factor de riesgo. Además, se sabe que algunas sustancias liberadas por los plásticos son cancerígenas o producen mutaciones en el material genético que pueden derivar en cáncer (ver info aquí, aquí y aquí).

Es una cuestión de tiempo que todos los plásticos que no hayan sido incinerados se conviertan en nanoplásticos, tanto en ecosistemas acuáticos como terrestres. Esto es una verdadera espada de Damocles que pende sobre la cabeza de las generaciones futuras.

Pasajeros indeseables en plásticos

Diferentes estudios han demostrado que los microplàstics pueden transportar otras sustancias adheridas a su superficie.

Sustancias tóxicas como metales o insecticidas podrían ser transportadas por microplásticos y terminar en lugares que de otro modo no llegarían. Hay información disponible sobre esto y es preocupante que estas sustancias puedan ser ingeridas por organismos marinos y entren finalmente en la alimentación humana.

La mayoría de los estudios han mostrado que los agentes tóxicos asociados a los plásticos se encuentran a concentraciones demasiado bajas para ser tóxicas, o bien las sustancias se adhieren demasiado a los plásticos para ser liberadas a los organismos y causar problemas. Curiosamente, en un estudio, los niveles de sustancias tóxicas en los tejidos de las aves marinas eran claramente menores cuando habían ingerido microplásticos. Los investigadores sugirieron que las sustancias tóxicas ya presentes dentro de los tejidos de aves se adherían a los plásticos y se eliminaban. Si esto es así, las sustancias adheridas a los plásticos podrían ser menos tóxicas para los organismos marinos de lo que se pensaba, aunque no se descarta la toxicidad de los microplásticos por otros mecanismos. Nuevamente, hay pocos estudios disponibles y las extrapolaciones a humanos son aventuradas.

---   ---   ---

En resumen, hay importantes lagunas en el conocimiento sobre la toxicidad de los plásticos que hay que llenar, especialmente cuando es probable que las partículas de plástico se acumulen en los ecosistemas en grandes cantidades y durante largos períodos de tiempo. No podemos esperar a tener todas las respuestas para tomar medidas, pero hay que evitar llenar estas lagunas con especulaciones basadas en estudios parciales, que puedan provocar alarmas infundadas i un mal uso de los recursos disponibles.

La amenaza de la contaminación por plásticos es global y puede hipotecar el futuro de las generaciones venideras. Por tanto, hace falta hacer mucha y buena ciencia.


(Crédito de la imagen de portada: EP)