dimecres, 22 de gener del 2025

  CENDRA VOLCÀNICA II

Riscos per la salut de la cendra volcànica

En general, la mida de les partícules suspeses a l’aire, que son inhalades, es troba directament vinculada amb el potencial per provocar problemes de salut. Les partícules petites de menys de 10 micròmetres (µm) de diàmetre (fracció anomenada PM10) suposen els majors problemes, ja que poden arribar a la profunditat dels pulmons. D’elles, les partícules de mida igual o inferior a 2.5 µm (fracció PM2.5) , son les més perilloses perquè poden arribar als bronquíols i alvèols pulmonars. Per aquesta raó també s’anomenen fracció respirable. Les partícules igual o inferiors de 0.1 µm poden fins i tot arribar al torrent sanguini.

L'exposició a partícules volcàniques pot afectar tant els pulmons com el cor. Múltiples estudis científics han vincular l'exposició a la contaminació per partícules a una varietat de problemes de salut, que inclouen mort prematura en persones amb malalties cardíaques o pulmonars, infarts de miocardi no mortals, arítmies cardíaques, agreujament de l’asma, funció pulmonar reduïda per les reaccions inflamatòries, símptomes respiratoris augmentats, com irritació a les vies respiratòries, tos o dificultat per respirar (síndrome de silicosi).

Segons els riscos per a la salut humana, el material particulat suspès en l’aire (aerosol) es distribueix en tres fraccions:

-Fracció inhalable: PM totals que entren el sistema respiratori. Inclou les altres dues fraccions. Les més grans de 10 µm depositen majoritàriament en el moc i la saliva de les vies superiors nasofaringeas per a ser posteriorment ingerides. Si les PM son insolubles (cas de la cendra volcànica) passen per el sistema digestiu sense més conseqüències.

-Fracció toràcica: Son les PM10. Superen les vies superiors nasofaringeas i a arriben al sistema muco-ciliar toràcic. Les PM més grans d’aquesta fracció impacten en les paret dels conductes respiratoris i son transportades a les vies superiors per el sistema muco-ciliar. Posteriorment son ingerides.

-Fracció respirable: Son les PM2.5. superen l’arbre traqueobronquial i penetren en les vies no ciliades i els espais alveolars. Son les més perilloses perquè, en no poder ser expulsades per el sistema muco-ciliar, poden induir una resposta inflamatòria de cos estrany (granuloma) que pot a arribar a comprometre la funció respiratòria. La cronificació de la inflamació pot porta a pneumònia, bronquitis crònica o EPOC. Les PM0.1 poden travessar la paret alveolar per entrar en la circulació sanguinea, provocant malalties cardiovasculars descrites més a munt.


 

Fraccions del material particulat (Fuente)


 S’ha d’aclarir que la mida de les partícules correspon al anomenat diàmetre aerodinàmic. Aquest és un concepte associat al comportament en l’aire d’objectes de forma no necessàriament esfèriques. El diàmetre aerodinàmic és el diàmetre d’una esfera hipotètica de densitat 1g/cm3 que tingui la mateixa velocitat final que la partícula, sota les mateixes condicions de temperatura, pressió i humitat relativa.

Aquest és un aspecte important perquè la capacitat irritativa d’una partícula respirada depèn molt de la forma d’aquest partícula. Per exemple, en la asbestosis (per inhalació d’asbest) la forma d’espícules de les partícules fa molt difícil el seu aïllament i expulsió per els mecanismes normals, contribuint a la gravetat de la malaltia, malgrat el diàmetre aerodinàmic pugui ser petit. Per tant, en el cas de la cendra volcànica no només és importat la mida sinó també la forma. La inhalació continuada de material cristal·lí de sílice pot donar reaccions típiques associades a la silicosi.

L'exposició a la contaminació per partícules tendeix a afectar majoritàriament persones amb malalties cardíaques o pulmonars, nens i adults grans.

Pel que fa als límits tolerables de contaminació per material particulat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS-WHO, 2021) va revisar al 2021 la evidencia epidemiològica recent i va actualitzar els limits de material particulat inhalable.

En el resum executiu del document WHO global air quality guidelines, las OMS fixa els següents límits:

 


On AQG (Air Quality Guideline) és un nivell per d’amunt del qual hi ha importants riscos per a la salut dels humans. Peer tant, aquest nivell vindria a ser el màxim desitjable. Els objectius intermedis (Interim Targets) son nivells provisionals que tenen com a finalitat donar informació sobre l’estat del control de contaminats en un moment i un lloc determinats. Aquests nivells son acceptats per la UE.

La norma mexicana NOM-025-SSA1-2014 fixa els valors límit de material o particulat (PM) en els següents:

-Partícules menors a 10 micròmetres (PM10): 75 µg/m3, com a mitjana de 24 hores

-Partícules menors a 2.5 micròmetres (PM2.5): 45 µg/m3, com a mitjana de 24 hores

Així doncs, pel que fa als nivells de la OMS, els nivells permissibles de la legislació mexicana estarien en la franja 3 de nivells provisionals per a PM10, mentre que per a PM2.5 estarien en la franja 2.

La legislació mexicana data de 2014. Seria desitjable que recollís els nivells recomanats de la OMS a 2021. Tot i així, en les proximitats de volcans com el Popocatépelt serà difícil (per a no dir impossible) assolir els nivells AQG recomanats per la OMS.

dilluns, 20 de gener del 2025

 CENDRA VOLCÀNICA I

Anàlisi de la cendra volcànica del Popocatépelt

La cendra volcànica és una composició de partícules de roca i mineral molt fines (de menys de dos mil·límetres de diàmetre) ejectades per una obertura volcànica.

Hi ha tres mecanismes de formació de la cendra volcànica:

1.-Alliberament sobtat de gasos atrapats que en descomprimir provoquen erupcions magmàtiques.

2.-Contracció tèrmica deguda a erupcions en aigua o gel.

3.-Ejecció de partícules arrossegades durant les erupcions de vapor causant erupcions freàtiques.

El mecanisme d’emissió de cendra del volcà Popocatépelt és del tercer tipus: Ejecció (exhalació) de partícules de cendra, arrossegades per gassos (SO2) i vapor d’aigua.

Els aspectes generals de la cendra volcànica es poden consultar aquí i aquí.


 -El volcà Popocatépelt

El Popocatépetl és un volcà actiu ubicat al centre de Mèxic, específicament entre els estats de Puebla, Morelos i l'Estat de Mèxic. El seu nom prové del nàhuatl i significa “muntanya que fumeja” ja que periòdicament registra emissions de gasos, cendres i erupcions diverses.

El volcà Popocatépetl es situa a una distància de 40 km a l'oest de la ciutat de Puebla.


 

Volcà Popocatépelt


 

Situació del Popocatépelt (Google Maps)


 Els patrons dels corrents de vent i la direcció de propagació de la ploma de contaminació tenen un paper molt important en la distribució dels productes piroclàstics del volcà, la qual augmenta l'abast de la ploma de contaminació que pogués afectar la salut humana i l'ecosistema . La caiguda del material particulat es diposita sobre les fulles de les plantes i arbres, provocant la inhibició de la transpiració i disminució de la fotosíntesi, afectant la nutrició de les plantes. A terra causa canvis fisicoquímics, modificant la seva composició, incrementant elements inorgànics, la conductivitat i modifica el pH amb tendència a alcalí, disminuint la disposició de nitrogen i fòsfor, alterant els seus processos biològics (Santamaría-Juárez et al., 2022).


 -Anàlisi microscòpica de la cendra

La mostra de cendra analitzada va ser recollida a mitjans de desembre de 2024.

La cendra volcànica es compon de dos tipus de fragments, els amorfs (vidres) i els cristal·lins.

Estudis fets en cendra en el període 2016-2019 van mostrar que els principals constituents químics de la cendra eren en un 60% òxids de silici. Els minerals principals van:

-Plagiòclasis: Son estructures cristal·lines d’òxid de silici. La estructura cristal·lina està formada per tetraedres de SiO4 on alguns anions de Si se substitueixen per cations d'Al. En els buits entre els tetraedres se situen els cations de Na+ i de Ca2. Com es veurà més a baix, les plagiòclasis, per tenir estructura cristal·lina, es veuen brillants amb llum polaritzada.

-Piroxè: Tenen una estructura comuna que consisteix en cadenes simples de tetraedres de sílice. La seva fórmula general és XY(Si, Al)2O6, on "X" representa calci, sodi, ferro2+, manganès, liti o magnesi, i "Y" representa ions més petits com el crom, alumini, ferro2+, ferro3+, magnesi, manganès o titani. Els piroxens fèrrics son negres

-Cristobalita: És un òxid de silici microcristal·lí. El seu color depèn de les impureses, que poden ser ferro, calci, alumini, potassi, sodi, titani, manganès, magnesi i fòsfor.

-Vidres amorfs blancs, verdosos o marronosos. Son òxids de silici sense estructura cristal·lina. Els colors les donen les impureses, com en el cas de la cristobalita.

La cendra de les mostres recollides presenten estructura semblant a la descrita. La fotomicrografia mostra un detall de la cendra a petit augment.

 

Cendra volcànica a petit augment (40x aprox.)


A petit augment (40x, aprox.), s’observan partícules heterogènies més aviat petites, de mida igual o inferior 100 micrometres (0.1 mm o 100 µm). Destaquen les partícules de negres grans, tot i que també hi a partícules grans de material blanquinós, probablement de plagiòclasi.  Així doncs, el color gris de la cendra be donat per material particulat majoritàriament blanquinós, barrejat amb piroxens negres.

A més augment, es pot veure com el material blanquinós pot ser amorf o cristal·lí. El material cristal·lí (possiblement plagiòclasis) brilla amb llum polaritzada, presentant sovint iridescències (veure imatges següents). Les partícules blanquinoses que no destaquen amb llum polaritzada son possiblement òxids de silici amorfs (vidres). 


  
   Imatge amb llum normal                                      Imatge amb llum polaritzada

Imatges amb llum normal i polaritzada a 200 x (aprox.)

 

divendres, 27 de setembre del 2024

Historia d'una neurona


            
"Conocer el cerebro equivale a averiguar el cauce material del pensamiento y de la voluntad, sorprender la historia íntima de la vida en su perpetuo duelo con las energías exteriores." Santiago Ramón y Cajal

La imatge que encapçala aquest article és una neurona multipolar del cervell d'un pollet de 14 dies d'edat. Concretament, pertany a la regió anomenada còrtex dorsomedial, que sembla correspondre a una part del que en mamífers s'anomena l'hipocamp.

La neurona de la imatge forma part d'un conjunt de prop de 800 neurones del hipocamp de pollet, repartides en etapes embrionàries, pollet de pocs dies i pollastre adult. Aquestes neurones les vaig utilitzar com el material principal de la meva tesi doctoral, presentada el 1984 a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Totes aquestes neurones van ser dibuixades a mà, una per una, per tal d'obtenir una sèrie de paràmetres que caracteritzessin els diferents tipus cel·lulars. Quan jo vaig començar la tesi només tenia com a precedent un estudi superficial fet a principis del segle passat per un disciple de Ramòn y Cajal.

La regió de l'hipocamp de pollet (de la tesi de l'autor)

Una vegada presentada la tesi i obtingut el grau de Doctor en Ciències Biològiques, vaig entrar a treballar a un laboratori farmacèutic i em vaig desvincular del tema. Sovint m'han preguntat quina utilitat té conèixer els tipus neuronals d'una zona del cervell del pollet. Jo sempre he contestat que sobre la ciència bàsica, sense utilitat pràctica immediata, s'alça l'edifici de coneixements que, amb la tecnologia adequada, ens farà la vida més fàcil.

La ciència bàsica de vegades queda "arraconada" fins que els avanços en altres camps permeten la seva reconsideració. Amb la meva investigació ha passat una mica això. Desprès d'uns 30 anys de general desinterès per les estructures del cervell de les aus, ara es reprèn el seu estudi i la meva modestíssima aportació comença a tenir una raó de ser, més enllà de facilitar-me el grau de Doctor.

En 40 anys els coneixement del cervell, tant l'humà con el d'altres animals, ha avançat extraordinàriament. Ja no cal dibuixar neurones a mà. La tecnologia permet una anàlisi detallada de la morfologia i fisiologia del cervell humà d'una persona viva y conscient (tècniques de imatges per RMN o PET). Però hi ha un problema que costa de resoldre: La enorme complexitat del cervell dels humans fa molt difícil l'estudi detallat de la seva fisiologia (els arbres no ens deixen veure el bosc). Per tant, sembla adient buscar models més senzills.

Fins fa pocs anys, les aus eren poc usades com model de fisiologia cerebral. Jo crec, i és una opinió personal, que els científics veiem més propers a nosaltres el mamífers com la rata o el ratolí. Al cap i a la fi rata i ratolí tenen quatre potes i s'assemblen molt a nosaltres tant anatòmica com fisiològicament. Però pel que fa a la funció cerebral las aus no son tan diferents dels mamífers. Es més, famílies d'aus com els lloros i els corbs han demostrat i demostren unes habilitats cognitives perfectament comparables als mamífers. Aquests ocells aprenen a parlar (de vegades amb un cert sentit, com el lloro que només diu "bon dia" pel matí) i tenen capacitats d'orientació en l'espai superiors a molt humans (els coloms tenen un autèntic GPS al cervell). També poden recordar successos passats i planificar conductes futures en conseqüència.

Molts investigadors s'han preguntat com son possibles aquest capacitats cognitives en cervells tant petits i diferents dels nostres.

En el cas del cervell, la mida no importa. El que més importa és la densitat de neurones, perquè cada neurona és en sí mateixa un centre d'integració de la informació. Quantes més neurones, més capacitat de processament. I la densitat de neurones en el cervell de les aus és molt superior a la densitat de neurones en els simis (encara que la quantitat absoluta de neurones sigui mot inferior). Aquesta alta densitat de neurones fa que les aus tinguin altes capacitats cognitives.

Pel que fa a les diferencies anatòmiques, pensem que les aus son descendents de dinosaures primitius i la evolució de les seves estructures cerebrals son molt diferents a la evolució de les estructures del mamífers (i fins i tot dels rèptils). En el darrers anys, molts investigadors accepten que en el cas de certes parts del cervell, per exemple el còrtex cerebral, les aus tenen estructures comparables als mamífers  (veure una revissió en anglès aquí, un article de domini públic).

Però ara parlarem de l'hipocamp. Les regions hipocampals en aus semblen anàlogues a les del hipocamp en mamífers. Anàlegs vol dir que tenen la mateixa (o semblant) funció. No obstant, no estan clares les homologies; es a dir, un origen evolutiu comú.

En humans (i en simis i, suposadament, altres mamífers) l'hipocamp servei principalment per a convertir la memòria a curt termini en memòria a llarg termini (memòria episòdica). Però també ajuda en la orientació espacial, en l’aprenentatge y en la coordinació de la percepció visual amb els records, permeten recordar llocs i persones. La malaltia d'Alzheimer s'inicia en l'hipocamp i és per això que les funcions esmentades son las primeres en mostrar alteracions en els afectats per aquesta malaltia. Algunes d'aquestes funcions, especialment la orientació espacial y la memòria, han estat demostrades en aus. Lesions de l'hipocamp en coloms han alterat la capacitat d'orientació d'aquest ocells. Malgrat els importants avanços que s'estan fent per combatre la malaltia d'Alzheimer, encara hi ha molt camí per recórrer. 

L'hipocamp de les aus podria ser un model senzill per estudiar la fisiología normal de l'hipocamp en humans i veure de quina manera afecten les teràpies en la malaltia de Alzhemier. És en aquest camp on l'estudi de la neurona de l'encapçalament té la seva raó de ser.



dissabte, 14 de setembre del 2024

 

Art en la Biologia:

Fotosíntesi en plantes aquàtiques


La biologia també es art

Sovint hom pensa que la biologia experimental es propia de mentalitats analistas i cartesianes, on no hi ha lloc per les emocions ni per la contemplació de la bellessa. Semblaria que l’únic objectiu i finalitat d’un experiment és la demostració pràctica d’una hipòtesi. És clar que l’objectiu es aceptar o rebujar una teoría, però també pot servir per adornar-nos de la complexitat del mon viu.

El Dr. Andrés de Haro, catedràtic de zoología de la Universitat Autònoma de Bellaterra (un  bon profesor i millor persona), ens deia “maravíllense al contemplar el mundo natural, porque esto les ayudarà a entenderlo”. Tenía raó. Per pragmática que sigui la ciencia, sempre ens dona motius per a maravellar-nos, com si d’una inmensa obra d’art es tractès.

L‘article que ve tot seguit, reprodueix un experiment que vaig fer sota la dirección i supervissió de Carme Duran i Manero el curs de batxillerat 1970-71 (jo tenia aleshores 15 anys). Aquest experiment em va maravellar perque, dins la seva senzillessa, no només és absolutament demostratiu de la hipòtesi de treball (les plantes, quan fan la fotosíntesi, desprenen oxigen) sino que és visualment bellíssim.

Ara que estic jubilant, i vist que no he trovat referencies actualitzades del procediment, he decidit replicar-lo a casa i posar procediments i resultats a l’avast de qui vulgui gaudir com jo he gaudit fent-l’ho.

L’experiment de la demostració de la fotosíntesi em va persuadir de que la ciencia també es art. Potser per això soc biòleg… 

L’experiment

Abans de res, recordem que la fotosíntesi és el procés per el qual les plantes aprofiten el carboni del CO2 per al seu creixement, amb despreniment d'aigua i oxigen (veure fotosíntesi)

El plantejament bàsic de l’experiment es descriu al manual Nuffield Biology Teachers Guide 3 The Maintenance of Life (pp. 131-132). 


Aquest manual es va editar al 1966. Val a dir que la col·lecció de manuals Nuffield van ser una eina pedagògica adelantada al seu temps I, enguany, encara es un referent en l’ensenyament de les ciencies naturals. 

En l’experiment adaptat el 1970 per Carme Duran, de l’Institut Sant Josep de Calasanz, es va utilitzar blau de metilè com indicador del despreniment d'oxigen, enlloc de indigo-carmine. En la rèplica de 2023, que descriuré mes avall, també es va fer servir blau de metilè per la facilitat en la seva d’obtenció.

En l’experiment replicat no és factible la utilització de la planta Elodea perquè fa anys que ha estat declarada a Catalunya com a planta invasiva. Aquest vegetal ha envaït bona part dels nostres llacs i estanys, i la seva venda en establiments d’aquariofília està estrictament prohibida. Però és possible fer servir altres plantes aquàtiques amb resultats igual de bons.

L’experiment adaptat aprofita la característica del blau de metilé com a indicador de reaccions REDOX. En la forma reduïda és incolor, però vira a blau en la forma oxidada. En el cas del indigo-carmine, la forma reduïda es groga.

El hidrosulfit sòdic és un potent reductor, que torna incolor el blau de metilé, que es troba normalment en forma oxidada. 

El procediment

 -Una mica de química

L’experiment aprofita la característica del blau de metilé com a indicador de reaccions REDOX (Reducció-Oxidació). El blau de metilè es blau en estat oxidat i incolor en estat reduït. La presència d’oxigen fa que el blau de metilè torni a la forma oxidada (blava), amb alliberament d’aigua.

Reacció a blau de metilè reduït (blanc o glaucomethylene):

 -Reactius necessaris

-Hidrosulfit sòdic 5% en aigua destil·lada, preparat en el moment.

(sinònim: sodium dithionite) 


                                       Hidrosulfit sòdic (sodium dithionite)

 L’hidrosulfit sòdic en pols es pot trobar, en petites quantitats, en botiges de materials per tenyir roba.

Proveïdors:

 https://tejoloquehilo.es/es/mordientes-/156-1112-comprar-hidrosulfito.html (de Sant Celoni)

 https://lanaytelar.es/producto/hidrosulfito-2/ (de Sevilla, una mica més econòmic que el de Sant Celoni)

 -Blau de metilè 1-2%.

El blau de metilè s’utilitza com desinfectant d’aquaris. Es pot trobar a l’1% (Amazon) o al 2% (Aliexpress). També en botiges d’aquariofília. Ambdues solucions son igualment adequades

-Aigua desionitzada: Una ampolla. Es pot comprar a qualsevol drogueria.

-Planta aquàtica

Es compra ambulia (Limnophila sessiliflora) a qualsevol botiga d’aqüicultura. La planta es manté en una cubeta amb aigua mineral (no de l’aixeta perquè pot tenir clor).


Ambulia (Limnophila sessiliflora) 

-PROCEDIMENT:

-Preparació de la planta: S’omple una cubeta de vidre transparent, coberta, de 500-600 mL amb aigua mineral i es deixa sota una llum forta, per 1 hora, Com a mínim, per activar la fotosíntesi. 

-Preparació dels reactius:

-Blau de metilè al 2%. Comprat en botiga d’aquariofilia o per botiga online. Si és al 1% també va be.

-Hidrosulfit sòdic al 2.5%: Es pesa 2.5 g de hidrosulfit i es posa en un flascó de vidre amb 100 mL d’agua desionitzada. Si no tenim una balança, posem mitja cullerada de cafè d’hidrosulfit en un got d’aigua destil·lada.

La solució d’hidrosulfit s’ha de preparar al moment. Perd efectivitat com a reductor del blau de metilé amb rapidesa.

L’hidrosulfit sòdic és càustic en pols, i en dissolució desprèn vapors sulfurosos irritants. Cal manipular aquest reactiu amb guants, mascareta i ulleres de protecció.

 

Reactius

-Procediment:

1. S’omple d’aigua mineral una la cubeta o pot de vidre de 500-600 mL. El millor és una cubeta de vidre rectangular, que es pot comprar a botigues de jardineria.

2. Amb una xeringa de plàstic o comptagotes es posa 1.5 mL (aproximadament) de solució de blau de metilè i es remena suaument amb un bastó o varilla de vidre.

3. Amb un comptagotes es va posant hidrosulfit al 2.5% i es va remenant amb suavitat, fins que el blau viri a incolor (1.5-2 mL de hidrosulfit).

4. S’agafa la ambulia i es fixa a la base amb una mica de plastilina perquè la planta estigui recta. Això es pot fer amb una pinça llarga de cuina o amb palets de menjar xinès. Atenció: la plastilina es desfà amb l’aigua si esta molt de temps.

5. Es posa la planta a la cubeta i es deixa en repòs sota la llum directa del sol o una font de llum intensa.


Per evitar que l’oxigen de l’aire torni blau el blau de metilè superficial, es pot posar amb cura, a la superfície de la cubeta, una mica d’oli de gira-sol.

El despreniment d’oxigen degut a la fotosíntesi es posa de manifest per l’aparició a l’agua de delicats fils de color blau que es surten de les fulles de la planta i avancen cap a la superficie de l'aigua. Els fils son produïts per la dissolució de l’oxigen en l’aigua, que es desprèn de la planta durant la fotosíntesi, provocant l'oxidació del blau de metilè dissolt (previament reduit amb el hidrosulfit), amb el canvi de color a blau.


Aquest senzill, i alhora maquissim, espectacle pot durar una o dues hores, fins que tota l'aigua es torna de color blau.

(Si el procediment anterior no funciona prou be, es pot provar d’afegir una mica de bicarbonat sòdic com a subministrament de diòxid de carboni) 
---   ---   ---- 

Aquest article està dedicat a la memoria de Carme Duran i Manero, que va ser catedrática de Ciencies Naturals a l’Institut Sant Josep de Calasanz de Barcelona. Soc biòleg per culpa seva.

 

divendres, 13 d’octubre del 2023

La guerra de patents entre Moderna i Pfizer

 


Les vacunes ARNm funcionen en introduir un fragment d'ARNm que correspon a la proteïna viral, en general un petit fragment d'una proteïna que es troba a la membrana externa del virus. (Les persones que reben una vacuna ARNm no s'exposen al virus ni tampoc no poden infectar-se per la vacuna). En utilitzar aquest model ARNm, les cèl·lules produeixen la proteïna viral. Com a part d'una resposta immunitària normal, el sistema immunitari reconeix que la proteïna és estranya i produeix proteïnes especialitzades anomenades anticossos. Els anticossos ajuden a protegir el cos d'infeccions en reconèixer virus individuals o altres patògens, aferrant-s'hi i marcant els patògens per a la seva destrucció. Un cop produïts, els anticossos romanen al cos, fins i tot després que s'ha eliminat el patogen, perquè el sistema immunitari pugui respondre ràpidament si és exposat novament. Si una persona s'exposa al virus després de rebre la vacuna ARNm per a aquest virus, els anticossos poden reconèixer-ho ràpidament, aferrar-s'hi i marcar-lo per a la seva destrucció abans que causi una malaltia seriosa (enllaç).

Els virus d'ARN (com el Sars-Cov-2 –Covid19-, els de la grip comuna o el dengue, entre d'altres) usen el mateix mecanisme per infectar una cèl·lula humana i produir còpies del seu propi codi genètic.

La tecnologia ARNm de Pfizer/Moderna es la següent (enllaç):


A l’agost de 2022, Moderna va demandar a Pfizer per copiar la seva tecnologia de ARNm per a fer la seva pròpia vacuna de Sars-Cov-2. El tema es veurà als tribunals de Londres al 2024.

A través de la vacuna del Covid-19, Pfizer preveia ingressar el 2022 més de 30.000 milions de dòlars i ha suposat la meitat de la seva facturació a 2023. A la demanda, Moderna exigia una compensació econòmica a Pfizer “per l'ús continuat de les seves patents en benefici propi.

Segons El Pais (enllaç):

La firma [Moderna] considera que la vacuna contra la covid Comirnaty, de Pfizer y BioNTech, infringe las patentes que Moderna presentó entre 2010 y 2016 y que cubren la tecnología fundacional de ARNm de Moderna. “Pfizer y BioNTech copiaron esta tecnología, sin el permiso de Moderna”, asegura la empresa en una nota hecha pública este viernes. [...].Moderna cree que Pfizer y BioNTech copiaron dos características clave de sus tecnologías patentadas que son fundamentales para el éxito de las vacunas de ARN mensajero. “Cuando surgió la covid-19, ni Pfizer ni BioNTech tenían el nivel de experiencia de Moderna en el desarrollo de vacunas de ARNm para enfermedades infecciosas, y siguieron a sabiendas el camino de Moderna para desarrollar su propia vacuna”, afirma la empresa.

Ha de quedar molt clar que la demanda es refereix a la tecnologia de ARNm, no a la vacuna contra el Covid19. La vacuna va poder estar disponible en un temps record perque la tecnología ja feia dècades que s'estava desenvolupant. Aquest afirmació es pot confirmar fent una cerca a Internet (no cal ser un expert en la materia). Les teories de la conspiració afirman que el Covid19 va ser un invent de les farmacèutiques perque la vacuna ja la tenien preparada. No hi ha res que suporti aquesta hipòtesi. Però creure en conspiranoies es més fàcil que admetre els fets científics, perque per això no calen conèixements ni contrastar informacions.

Els guanys de Pfizer amb la seva vacuna son astronòmics (i no han acabat). Però és innegable que la vacuna ha estat eficaç per evitar mortalitat i, probablement, ha costat barata a la sanitat pública (pagada entre tots els ciutadans) si tenim en compte l'estalvi en despesa sanitaria per l'atenció als malalts. Però això no treu que les bigpharma en compiteixin pels beneficis.

Cal tenir sempre present que les companyes farmacèutiques no son ONGs. Son empreses amb accionistes que volen rendibilitat per les seves accions. Tampoc son pèrfides per si mateixes. Simplement pertanyen a una societat que es regeix per l'economia de mercat, com a qualsevol altre empresa privada. Si no estem d'acord amb aquests principis, ho tenim fàcil: deixem de prendre medicaments i assumim les conseqüencies...

Mes info sobre el covid la podeu trobar a https://elquesedeciencia.blogspot.com/2020/






dijous, 3 de març del 2022

Solució Mineral Miraculosa vs. Covid

  


Introducció

El diòxid de clor és un gas groc a groguenc vermellós que es pot descompondre ràpidament a l’aire. Com que és un gas perillós, el diòxid de clor sempre es produeix al lloc on s’utilitza. El diòxid de clor s’utilitza com a lleixiu a les fàbriques de paper, i en instal·lacions públiques de tractament d’aigua portable. També s’ha utilitzat per descontaminar edificis públics. El diòxid de clor és soluble en aigua i reacciona ràpidament amb altres compostos. En dissolució amb l’aigua, el diòxid de clor forma un ió clorit, que també és molt reactiu. Com que el diòxid de clor és molt oxidatnt, és capaç de matar bacteris i microorganismes a l’aigua  ( ATSDR)

Al voltant del 5% de les grans instal·lacions de tractament d'aigua (que serveixen a més de 100.000 persones) als Estats Units utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable. S’estima que 12 milions de persones poden estar exposades d’aquesta manera a diòxid de clor i ions de clorit. A les comunitats que utilitzen diòxid de clor per tractar l'aigua potable, el diòxid de clor i el seu subproducte, ions de clorit, poden estar presents a nivells baixos en l'aigua de l'aixeta.

La pandemia de Covid ha estat aprofitada pels venedors de fum per a recomenar una dilució de diòxid de clor, anomenada MMS (o Miracle Mineral Solution) com a prevenció i tractament del Covid. Curiosament, gairebè tots els que defensen aquesta seudoteràpia (en base al “amiemfunciona”) i que qualifiquen d’ignorants als que no la defensem, desconèxen quin és l’origen d’aquesta “solució miraculosa”. El present article va dedicat precissament a ells. 

El llibre de Jim Humble

Jim Humble (o com li agrada ser anomenat, "bisbe" James V. Humble) és un enginyer nord-americà, autor de manuals de tecnologia de minería i computadors (dels temps anteriors als transistors), així com l'inventor d'un anomenat “suplement dietètic” que ha estat prohibit en diversos països: el MMS (o Miracle Mineral Solution).

A la dècada dels 2000 J. Humble va experimentar els efectes del MMS en malalts de malaria a Uganda. A part dels aspectes ètics, cap d’aquests “experiments” està documentat més enllà de les afirmacions de J. Humble al seu llibre.

El MMS és una solució tòxica d'un 28% de clorit de sodi en aigua destil·lada. El producte conté essencialment el mateix ingredient que un desinfectant industrial abans d'"activar-se" amb un àcid apte per al consum humà (en general, àcid cítric al 40%). El nom fou inventat per Jim Humble en el seu llibre autoeditat a 2006 The Miracle Mineral Solution of the 21st Century (La solució mineral miraculosa del segle XXI).

Aquest llibre és pot descarregar lliurement en espeñol a http://www.librosmaravillosos.com/milagrososuplementomineraldelsigloXXI/pdf/Milagroso%20Suplemento%20Mineral%20del%20Siglo%20XXI%20-%20Jim%20B%20Humble.pdf

Els següents paràgrafs recullen nomès algunes parts textuals del llibre, en espanyol i cursiva. El llibre està mal redactat i mal traduït, per això els paràgrafs esmentats son copies literals.

La primera part del llibre és una mena de seqüencia temporal novelada dels experiments de J. Humble. Malgrat es reprodueixen alguns textes d’autoritats, no he trobat cap document a Internet que respaldi de manera independent cap de les histories que explica. Aquesta primera part no s’analitza en aquest article perque no te cap interès i pot ser totalment inventada.

La segona part del llibre es una barreja d’explicacions pseudocientíques sobre el mode d’acció del MMS amb les seves aplicacions a diferents malalties. Cap d’aquestes explicacions es suportada per literatura científica de qualitat (revistes reconegudes, amb revissió per experts). Més abaix es comenten algunes afirmacions rellevants, tenint present que la refutació punt per punt de totes les afirmacions falses o no demostrades (que son gairebe totes) requeria una extensió igual o superior al propi llibre.

Declaració de Jim Humble (pag 39):

No es una droga, es un suplemento mineral y yo soy un inventor, no un doctor. Incluso no sé lo que dice el juramento de Hipócrates. No pretendo hacer lo que lo que los doctores hacen. Mi trabajo ha sido inventar una cura segura para la malaria desde que creí que esto era posible, y lo logré.

Aquest paràgraf está clarament destinat a evitar possibles denuncies per intrusisme profesional.

En mi opinión, nunca he puesto a nadie en riesgo y he tratado personalmente más de 2,000 personas. Más de 75,000 casos de malaria han sido atendidos, la mayoría por personas entrenadas por mí. Las personas fueron curadas y no se reportó ningún deceso. Cuando digo curado me refiero al hecho de que se levantaron, sonrieron, se vistieron y regresaron a sus trabajos. No tuvieron recaídas hasta donde sé.

Cap d’aquestes dades es pot verificar. Poden ser totes inventades. La descripció de les persones dites gaurides no és objectiva i no te cap mena de rigor.  Es barregen opinions amb dades. A les opinions es poden contraposar altres opinions, però les dades han de ser verificables objectivament.

 

Algunes afirmacions no demostrades, falses o senzillament esperpèntiques

Los glóbulos rojos de la sangre que normalmente acarrean el oxígeno a través del cuerpo, no tienen mecanismo para diferenciar entre dióxido de cloro y oxígeno.

Fals: l’oxigen dissolt a la sang és captat per la hemoglobina dels eritròcits. El dióxido de clor no.

Por lo tanto, en las paredes del estómago donde la sangre toma los nutrientes de varios tipos, cuando un ión de dióxido de cloro toca un glóbulo rojo el ión es aceptado.

Fals: Un ió és un element o molécula que presenta una càrrega eléctrica positiva (anió) o negativa (catió). El diòxid de clor no te cap càrrega, llavors no és un ió. Tampoc els eritrócits “accepten” ions de clor.

Si éste fuera un parásito de la malaria, sería destruido y el dióxido de cloro también. Si no hay parásitos presentes, el dióxido de cloro será trasladado por el glóbulo rojo a un punto del cuerpo donde el oxígeno normalmente sería usado para oxidar venenos y otras cosas malas y allí es liberado.

Afirmació delitant, sense cap fonament científic.

El dióxido de cloro tiene cien veces más energía para hacer lo mismo que el oxígeno haría pero aun así no dañaría células sanas, esto es más que probable porque el sistema inmune tiene el dióxido de cloro bajo control.

Afirmació sense cap fonament científic.

La MMS empieza con tres miligramos de dióxido de cloro y luego continúa proveyendo dióxido de cloro al cuerpo por cerca de 12 horas.

Inconsistent amb l'afirmació del que el diòxid de cloro desapareix del cos en poques hores, segons els  protocols d’ús.

Cuando el dióxido de cloro se degenera, los químicos que quedan son químicos que el sistema inmunológico necesita desesperadamente o bien sólo se convierte a cloruro formando una cantidad insignificante de sal común y agua. Debido a esto simplemente no puede haber efectos secundarios.

Especulatiu i contradictori amb el paràgraf que es cita a continuació.

Algunas personas han tomado más de 20 veces la cantidad de Oxígeno Estabilizado (clorito de sodio). Personas perfectamente saludables pueden tener un poco de náuseas por 10 a 15 minutos con una dosis tan grande, pero si tienen algún problema en sus cuerpos, dependiendo de lo que sea, pueden enfermar por un período de tiempo. Sólo unas cuantas personas incluyéndome a mí han probado 25 veces la solución SMM y eso le hará sentir enfermo pero no tendrá efectos secundarios. (pag 124).

No aclareix que vol dir “pueden enfermar”. En qualsevol cas, les nàusees i sentir-se malalt són efectes adversos.

Las náuseas son el resultado del ataque del dióxido de cloro a algo malo en el cuerpo.

Fals. Les nàusees són un reflex nerviós vagal a un estímul irritant a les terminacions nervioses de l'epiteli gàstric. Les nàusees son, obviament, degudes a l’efecte irritant del diòxid de clor. No son signes del bon funcionament del MMS, son manifestacions de toxicitat.

En caso de un problema en el hígado como hepatitis, uno casi siempre se enferma al tomar la MMS. La razón es que el hígado empieza a repeler los tóxicos cuando el dióxido de cloro empieza a destruirlos. (pag 124)

Afirmació delirant: El fetge metabolitza alguns tòxics. No els repel·leix.

He incluido dos fotos de muestras de sangre en las siguientes páginas. Estas fotos fueron tomadas con un microscopio de campo oscuro que fue especialmente diseñado para ver sangre. La primera foto muestra la sangre de una persona antes de tomar la dosis de la SMM. Todas las células mostradas son glóbulos rojos. Los microscopios normales de campo oscuro no muestran la superficie de los glóbulos rojos tan bien.

Aquesta curiosa tècnica és la base del diagnòstic per la sang amb microscopía de camp fosc, que no té cap base científica. Es basa en les idees de Günther Enderlein, entomòleg alemany de principis del segle passat (digne ser estudiat per separat).

Note cómo las células están todas juntas tocándose unas a otras en un grupo. Esta es una condición no saludable. Esta persona necesita más agua y minerales.

Afirmació sense fonament.

Para las personas que no toleran el vinagre reemplace el vinagre por jugo de limón. Utilizar de 3 a 5 gotas de limón por 1 de MMS, dependiendo de la enfermedad. Todo lo demás permanece igual. Me he dado cuenta que muchas personas prefieren el jugo de limón que el vinagre. Cualquiera que sospeche que tiene la bacteria cándida no debe utilizar vinagre en ninguna cantidad.(pag 13).

La vitamina C usada en los jugos como conservador evitará completamente que el MMS funcione.

Humble sembla ignorar que el suc de llimona conté una quantitat rellevant de vitamina C.

No use jugos del supermercado, al menos que esté seguro que no contienen vitamina C agregada. Algunos jugos puros de manzana no contienen vitamina C agregada. La vitamina C natural en los jugos no ocasiona ningún problema.(P2, pag 52).

La vitamina C és àcid ascòrbic, tant si és del propi suc com si és afegida com a additiu. No s'aclareix perquè la vitamina C del suc no ocasiona cap problema.

La vitamina C es pot afegir com a conservant, però els cítrics ja tenen vitamina C de manera natural, encara que l'etiqueta no indiqui que s'ha afegit. La vitamina C és precisament un antioxidant, recomanat, sense proves, per Linus Pauling pel tractament de malalties (VIH, càncer, etc).

Per al VIH Humble recomana un oxidant i Pauling recomana un antioxidant. En cap dels dos casos hi ha hagut confirmació d’efectivitat en assaigs clínics control·lats.

La solución sin diluir del SMM es altamente alcalina con un pH de 13. Puede ocasionar quemaduras leves si no se enjuaga de la piel inmediatamente en menos de un minuto. (P2, pag 51).

El lleixiu comercial és hipoclorit sòdic al 8-10%. La solució sense diluir de clorit sòdic és més del doble. Per tant, el MMS sense diluir és molt tòxic i, a més, corrosiu. Per aquesta raó actualment es comercialitza la solució MMS al 0,3%.

A. Kalcher promou la utilització del kit de potabilització d'aigua (clorit sòdic 25% + àcid clorhídric 4%) per obtenir l’anomenat CDS. La utilització de quantitats importants d’aquests compostos pot generar clor en forma de gas, que és molt tòxic. No cal dir que la solució industrial al 25% es molt tóxica, arrivant a ser mortal per ingestió. Les intoxicacions greus i, fins i tot, mortals amb diòxid de clor s’han produit per la ingesta directa del produce industrial. La ingesta de les dosis recomenades en base a gotes diluides pot provocar efectes derivats de la irritació del tracte digestiu.

El colesterol es la respuesta del cuerpo a una deficiencia de vitamina C. El cuerpo busca fortalecer las paredes de vasos sanguíneos y evita que se rompan depositando colesterol sobre las paredes. (P2, pag 94).

Afirmació delirant, sense cap fonament científic. Es particularment perillòsa aquesta afirmació perque confón un dels agents causants de la aterosclerosi amb un mecanisme de defensa inexistent.

I ho deixem aquí. Han estat només unes pincellades, poques, per a posar de manifest que la utilització del MMS com a prevenció i tractament de malalties no te cap base racional.

dijous, 16 d’abril del 2020

Ibuprofè i Covid19




La relació de l’ibuprofè amb els símptomes respiratoris del Covid19 ha estat i continua estant motiu de polèmica. Amb aquest article es pretén simplement donar informació aclaridora sobre el tema i en cap cas es pretén substituir ni discutir la opinió dels experts. Invito a que el lector aprofundeixi els seus coneixements en els hipervincles inclosos en el text (en blau).

Antecedents
Al març van aparèixer una sèrie de notes informatives contradictòries o, com a mínim, confuses. A continuació s’esmenten tres de les més rellevants.

14/03/2020: La Direcció de Sanitat de França va publicar una nota informativa sobre l’ús del ibuprofè.

S'han reportat esdeveniments adversos greus relacionats amb l'ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE) en pacients amb Covid19, casos possibles o confirmats. El recordem que el tractament d’una febre o dolor mal tolerat en el context de Covid19 o qualsevol altra virosi respiratòria es basa en paracetamol, sense superar la dosi de 60 mg/kg/dia i 3 g/dia. Els AINE han de ser prohibits.

Per contra, els pacients amb corticosteroides o altres immunosupressors per una patologia crònica no han d’interrompre el seu tractament, tret que el metge ho aconselli.

Aquesta recomanació s’ha de difondre àmpliament a tots els professionals sanitaris.


Davant d’aquesta nota, la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS) va reaccionar qüestionant la validesa de las argumentacions de la Agencia de Sanitat francesa.

-15/03/2020: Conclusions de la nota informativa de la AEMPS:

-La possible relació entre l'exacerbació d'infeccions amb aquests ibuprofèn i ketoprofè s'estan avaluant per a tota la Unió Europea en el Comitè d'Avaluació de Riscos en Farmacovigilància.

-Els pacients que estiguin en tractament crònic amb ibuprofèn o ketoprofèn no l’han de interrompre.

-Les guies recomanen com a primera alternativa l'ús de paracetamol per al tractament de la febre, però no està contraindicat l'ús d'ibuprofè en el tractament de símptomes menors.


Un dies desprès la Organització Mundial de la Salud (OMS), va emetre una nota que només va sumar confusió al tema, per la seva ambigüitat.

-19/04/20: Nota de la OMS, segons Europa Press:

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha rebutjat l'ús de l'ibuprofèn per tractar la malaltia provocada pel nou coronavirus, anomenada Covid-19, si bé ha reconegut que el seu ús no provoca cap efecte negatiu. L'organització de les Nacions Unides s'ha pronunciat així després de consultar a metges que tracten amb pacients infectats per coronavirus, insistint que no s'estan reportant casos d'efectes negatius en aquells que han rebut ibuprofè, però assegura que no ho recomana.


A la vista d’aquestes notes no és gens estrany que la opció pública i, fins i tot, els professionals de la salut no sabessin ben bé a què atenir-se.

Els fets

A nivell del públic general, el missatge viral que ha originat tot l’enrenou a les xarxes és, amb variacions, el següent: S'acaba de demostrar que el virus COVID19 entra a la cèl·lula pulmonar a través del receptor ECAII. Quan s'uneix a ell el sobreexpressa i mata la cèl·lula alveolar. Els homes tenen més receptors que les dones, els asiàtics més que els caucàsics i la gent que pren anti-hipertensius té una sobre-expressió brutal del receptor. Cal no prendre ibuprofè ni antiinflamatoris en cas de sospita de gravetat.

Aquest missatge, i tota la polèmica posterior, té el seu origen en una letter o petit article d’opinió que va aparèixer a la revista anglesa The Lancet (Fang et al., 2020) l’11 de març. En aquest article es diu el següent (traducció resumida):

Els coronavirus patògens humans [...] s’uneixen a les cèl·lules diana a través de l’enzim anomenat convertidor d’angiotensina 2 (ACE2), que s’expressa per cèl·lules epitelials del pulmó, l’intestí, el ronyó, i vasos sanguinis. L’expressió de l’ACE2 s’incrementa substancialment en pacients amb diabetis tipus 1 o tipus 2, que són tractats amb inhibidors de l’ACE [...]. La hipertensió arterial també es tracta amb inhibidors de l’ACE [....]. ACE2 també es pot augmentar amb tiazolidiniones i ibuprofè. Aquestes dades suggereixen que s’augmenta l’expressió ACE2 en diabetis, i el tractament amb inhibidors de l’ACE i els ARB augmenten l’expressió ACE2. En conseqüència, la major expressió de l'ACE2 [per ibuprofè] facilitaria la infecció per COVID-19 [en pacients diabètics o hipertensos].

Mes clar per al profa: L’ibuprofè inhibeix l’enzim ACE en diabètics i hipertensos, però també fa que augmenti la expressió de l’enzim ACE2, facilitant la unió del virus a les cèl·lules i agreujant la malaltia.

És molt important tenir present que l’article es refereix a pacients que tenen diabetis o hipertensió. És en aquest context en que el tractament amb ibuprofè s’ha demostrat clarament contraproduent. No he pogut accedir a dades epidemiològiques fora d’aquest context. Per tant, en sentit estricte, l’article esmentat no serveix com argument per a desaconsellar de forma general l’ús del ibuprofè en el Covid19. Això apart dels efectes adversos descrits per al ibuprofè, per a condicions que sovint afecten a la gent gran, com ara trastorns de la coagulació o alteracions en els ronyons.

En la meva feina com a toxicòleg, estic acostumat a fer ús del principi de precaució que obliga a situar-se en l’escenari més conservador. Aplicant aquest principi, només seria aconsellable l’ús del ibuprofè per al tractament dels símptomes del Covid19 en cas de que no hi hagi cap altre alternativa. Per tant, en cas de no disposar del paracetamol es podria prendre ibuprofè, sempre i quan el pacient no estigués en una situació específica de risc, com les que s’han indicat abans.

Aquest enfocament no es desdiu de les notes informatives de la AEMPS i de la OMS.

Paracetamol con a substitut del ibuprofè

En primer lloc cal dir que el ibuprofè es analgèsic i antiinflamatori, però el paracetamol només és analgèsic i també antitèrmic (per la febre). Es poden consultar les propietats dels dos fàrmacs aquí i aquí.

En general es pot dir que els processos inflamatoris associats a una infecció (inclosa la febre) son la resposta de l’organisme a la agressió del microbi, per la qual cosa no son necessàriament dolents. Però una resposta inflamatòria exagerada, com la fibrosi pulmonar, sí que s’ha de evitar. Encara que els esteroides s’acostumen a utilitzar per controlar inflamacions exagerades, el seu ús en el Covid19 es controvertit.

En tot cas, el paracetamol s’ha de prendre amb precaució. Fins a l’arrivada de la pandèmia es podia comprar sense recepta en comprimits de 500 mg. Ara aquesta formulació necessita recepta del metge per evitar acaparaments. El paracetamol es converteix en el fetge en un metabòlit que és hepatotòxic. Malgrat que la dosi màxima diària és de 4 g/dia a 1 g cada 8 hores, una dosi única de 6 g pot ocasionar hepatotoxicitat. Per causa d’aquesta hepatotoxicitat, el tractament amb paracetamol és incompatible amb les begudes alcohòliques.

En poques paraules: Paracetamol sí, però sempre amb control mèdic.