El senyor Eric Von
Danikken és un alemany que va guanyar una immensa fortuna explotant la seva
teoria de que els extraterrestres han vingut a la Terra en temps històrics.
Fonamenta la hipòtesi en una sèrie de troballes arqueològiques que només,
segons ell, es poden explicar assumint que éssers d’altres mons ens han
visitat. En totes les “evidencies” que presenta, Von Danikken ens mostra uns
éssers extraterrestres antropomòrfics (dos cames, dos braços, dos ulls
frontals, una boca, etc.). No entrarem en altres detalls, que no son objecte
d’aquest article, però si que m’agradaria comentar que es necessita ser molt
arrogant per pensar que per ser intel·ligent s’ha de ser semblant a un ésser
humà. Jo més aviat diria que, com espècie, precisament guanyem el record de
l’estupidesa perquè som la única espècie sobre la Terra que va camí de la seva
auto-extinció.
Però el senyor Von
Danikken sí que la va encertat en una cosa, en el títol d’un dels seus llibres:
“Retorn a les estrelles”. Si be ell espera que l’esser humà “torni” a les
estrelles en persona perquè suposa que la civilització te un origen extraterrestre,
jo crec que el veritable retorn esdevindrà quan Gaia (veure entrada III: Gaia,
la nostra llar) retorni a l’espai interestel·lar el material de que està
formada.
El temps de vida d’una
persona és irrellevant en comparació amb la durada de la majoria d’esdeveniments
còsmics. Per tant no ens hauria de preocupar massa que dins de 7,500 milions
d’anys el Sol es transformi en una estrella gegant vermella i engoleixi la
Terra deixant-la completament socarrimada. I tampoc serà massa problema per a
nosaltres que uns milers de milions d’anys desprès la Via Làctia es fusioni amb
Andròmeda (quin espectacle, per al qui ho pugui veure!).
Mentrestant ens podem
preguntar, com és que el Sol, que ens ha donat la vida, també acabarà amb la
Terra?. Això es el destí inevitable de la vida de la nostra pròpia estrella. La
formació i la evolució de les estrelles es molt complicada i no entrarem en
massa detalls (si en voleu de detalls mireu http://ca.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3_estel%C2%B7lar).
Però parlarem una mica de la formació del Sistema Solar i de la previsible
evolució del Sol.
Es creu que el Sistema
Solar es va crear fa 4,600 milions d’anys per el col·lapse d’una nebulosa
formada per restes d’estrelles precedents. Una part immensa d’aquest matèria,
principalment hidrogen i heli es va agrupar per a formar el Sol, mentre una
part molt més petita de la pols de la nebulosa, que contenia molts àtoms
pesants com ara carboni, ferro, sodi, etc., es va quedar orbitant el Sol
formant discs planetaris. Recentment, per medi del radiotelescopi ALMA s’ha aconseguit la
imatge espectacular d’un sistema planetari en formació (veure a l’esquerra) que
dona una idea molt aproximada d’aquella etapa primigènia. En una següent etapa,
els discs planetaris van anar compactant-se en roques dites planetoides. Els
planetoides es van anar també agregant, formant esferes cada cop més denses,
fins a formar els planetes. El cinturó d’asteroides entre la Mart i Júpiter
vindria a ser un planeta que no es va arribar a formar.
El Sol és una estrella
relativament jove que anirà incrementant la seva brillantor per uns quants
milers de milions d’anys. Com dèiem abans, d’aquí a 5,700 milions d’anys, el
Sol expandirà la seva corona per convertir-se en una gegant roja. En aquesta
època la Terra serà una bola incandescent o s'haurà evaporat, però potser
a Plutó es donin les condicions per formar vida. També seria irònic que desprès
de rebaixar Plutò a la categoria de “planetoide” resultés ser el darrer reducte
de vida intel·ligent en el Sistema Solar. Després d’uns centenars de milions
d’anys el Sol anirà expulsant les seves capes exteriors i iniciarà una etapa de
implosió, de contracció. El Sol anirà fent-se cada cop més petit i més dens fins
convertir-se en una nana blanca, i quan esgoti completament la seva energia, el
carboni del seu nucli potser el convertirà en una mena de diamant gegant. Esgarrifa
pensar en aquest Sol en termes de quilats!. La Terra, probablement vaporitzada,
anirà a formar part d’una nova nebulosa per a crear un nou sistema planetari.
Ja fa bastants anys que
se sap que hi ha altres sistemes planetaris. Els sistemes planetaris
extrasolars detectats ja s’apropen al miler. Fins i tot, la comprovació
indirecte de planetes extrasolars està a l’abast d’astrònoms afeccionats. La
existència de sistemes planetaris més enllà del Sistema Solar obre la porta al descobriment de
planetes similars a la Terra on s’hi hagi desenvolupat vida. Busquem vida més
enllà i, a ser possible, vida intel·ligent, possiblement com a desfogament
inconscient de la frustració que ens causa constatar la manca de vida intel·ligent
en el nostre propi planeta. S’ha dit que no hi senyals de intel·ligència
extraterrestre perquè qualsevol civilització prou avançada tecnològicament
s’autodestrueix abans d’assolir el viatge interestel·lar. Vull creure que això
no és així, i que algun dia algú ens visiti, ni que sigui per demostrar la
falsedat d’aquest visió perversa (també hi ha qui diu que la demostració de que
hi ha intel·ligència extraterrestre és precisament el fet de que no ens han
visitat...).
I aquí tanquem aquest
cicle còsmic. Som pols d’estrelles, i el
nostre destí és a les estrelles. M’agradaria pensar que també la nostra
consciència anirà a les estrelles, como insinuava Arthur C. Clarke en “2001,
una odissea en l’espai”. Però, al cap i a la fi, si no ens preocupa el més
mínim on coi estava la nostra consciència abans de néixer, perquè ens ha
d’amoïnar on anirà a parar quan finalitzi el nostre temps?. Altres coses ens
haurien d’amoïnar més...
Tenim molta feina. Vivim
en préstec. La pols de que estem fets és un préstec que hem de tornar a les
estrelles. El medi ambient i la cultura son préstecs que hem de tornar als
nostres fills. La nostra consciència és un préstec que hem tornar al cosmos
(suposo...). Com diria Gandalf: “Aprofita el temps que t’ha estat concedit” i
torna tots els préstecs de la millor manera possible.
