Realment, els països
auto-denominats desenvolupats (entenent per “desenvolupat” al que te el producte
interior brut -PIB- més elevat....) estan obsessionats en gastar el que no
tenen per enviar artefactes que millorin la nostre comprensió dels astres que
hi ha en el Sistema Solar. Això estaria molt be si, en paral·lel, tinguéssim un
bon coneixement del planeta Terra i tinguéssim clar què hem de fer per
conservar-lo. Per posar un exemple, és com si jo tingués un gran interès per
conèixer com és i com funciona l’Audi 6 del veí, que no m’ha de portar enlloc,
i en canvi tingués fet un desastre el meu Fiat Punto, que m’ha de portar cada
dia al treball. No és que estigui en contra de l’avenç de la ciència (només
faltaria), és que de vegades tinc dubtes de que la ciència avanci en la
direcció del tot adequada.
Imaginem que, per
teletransportació, anem a Lluna ara mateix i mirem en direcció a la Terra.
Veurem més o menys això (cortesia de http://www.scientificamerican.com/slideshow/earth-from-space/):
És un planeta on
predomina el color blau, reflectit pels oceans, i el blanc dels núvols. No és
tan maco com Saturn ni tant esplèndid com Júpiter, però és el nostre planeta.
Jo, que he vist amb el telescopi tant Saturn com Júpiter (veure imatge de
Júpiter feta amb el meu modest telescopi), que no donaria per veure personalment
la Terra con mostra la imatge. És la nostra llar i, alhora, el nostre vehicle.
La Terra es va formar com
a un cos esfèric més o menys sòlid fa uns 4,700,000,000 d’anys (només). Però,
fa 4,500 milions d’anys, una roca enorme va col·lisionar catastròficament i
d’aquest impacte gegantí va sorgir la Lluna. Els dos cossos van restar lligats gravitatòriament
per sempre i, molt poc a poc, van anar adquirint la forma que ara tenen. La
presencia d’aigua en estat líquid van constituir el medi on es van formar
molècules amb àtoms de carboni, cada cop més complexes (molècules orgàniques).
Es possible que aquest procés s’estigui donant ara mateix en les profunditats
d’Encelado, un dels satèl·lits de Saturn. Les molècules orgàniques es van fer
més i més complexes fins que van aconseguir una fita increïble: reproduir-se.
La reproducció d’estructures complexes formades per molècules orgàniques es tan
extremadament complicada que, fins ara, no ha estat possible fer-ho en un
laboratori (la reproducció entre els éssers humans és més fàcil i mes
agradable, però no te tant d’interès científic). L’home ha inventat les maneres
més variades d’acabar amb un altre ésser viu, però no ha estat capaç de
formar-ne cap de nou en base molècules orgàniques. Ni un trist virus, que es
tan senzill que encara es dubte de que sigui un organisme viu.
La propera fita essencial
en la vida va ser quan uns microorganismes van aprofitar la energia de la llum
per obtenir el carboni com a material de construcció: la fotosíntesi. La
(aleshores) mala noticia és que es desprenia oxigen com a residu. I va ser un problema
per a molts organismes per als qui l’oxigen, un oxidant potentíssim, era pur
verí. Però gràcies a la fotosíntesi la vida vegetal va poblar la terra seca i
va permetre la aparició d’éssers que van ser capaços d’aprofitar l’oxigen com a
medi per “cremar” carboni, i així obtenir energia en el procés que anomenem
respiració. Els cucs aquàtics van donar lloc als peixos, els peixos als
rèptils, els rèptils terrestres als mamífers. Dins els mamífers va aparèixer
l’espècie humana, i entre l’espècie humana et trobes tu, apreciat
lector/lectora. La seqüencia de successos que permeten que llegeixis aquestes
lletres es tan summament complicada que en hi ha que encara no s’ho creuen, i
pensen que és molt més senzill suposar que tot va ser creat d’una tacada i d’acord
amb un disseny pre-definit.
I ja hem arribat al
moment present.
El químic James Lovelock
va plantejar la Hipòtesi de Gaia, que postula que el clima, la vida i la
geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri. Gaia
és, per tant, un superorganisme format per el planeta en sí i per la fina pell
de vida que el recobreix, i que anomenem biosfera. No oblidem que tots formem
part de Gaia, perquè ningú vindrà de fora a recordar-nos-ho.
Tenim la tendència a dir
que l’ésser humà acabarà amb el planeta. Res més lluny de la realitat. L’ésser
humà acabarà amb ell mateix en una mena de suïcidi col·lectiu global, arrossegant,
sense cap mirament, a moltes altres especies. Però Gaia s’autoregula. Fa 480
milions d’anys, es va donar la gran extinció del Cambriá. En aquesta extinció es calcula que
van desaparèixer un 95% d’espècies. Els científics ho atribueixen a que va
haver un període de gran activitat volcànica que incrementà moltíssim el diòxid
de carboni atmosfèric. Aquest diòxid de carboni, al diluir-se en l’aigua dels
oceans per formar àcid carbònic, va incrementar l’acidesa de les aigües. I com que
els oceans, en aquella època, eren el medi de cultiu de quasi totes les formes
de vida, la majoria d’espècies es varen extingir. La majoria, no totes. Perquè,
com va dir Ian Malcom a Jurassic Park, “la vida s’obre camí”. A partir dels
pocs organismes que restaren, Gaia es va
repoblar de nou. La activitat humana, entre d’altres coses, està reproduint les
condicions de la gran extinció del Càmbric. Quan els oceans siguin
incompatibles amb la vida que coneixem degut a l’increment de diòxid de carboni
(per la combustió de combustibles fòssils, no per l’erupció de volcans!) i la
superpoblació humana hagi acabat amb tots els recursos naturals, ens anirem,
com espècie, a fer punyetes. Però Gaia perdurarà perquè “la vida s’obre camí”. I ja no hi serem per a veure-ho...
Imatges impactants de
l’acció de l’esser humà en el planeta es poden veure a http://climate.nasa.gov/state_of_flux#Qori-Kalis-930px-80-v2.jpg.
