Toxicitat dels residus de plàstic

Segons un informe del govern del Regne Unit (2018), la quantitat de plàstics dels oceans mundials es triplicarà en els propers deu anys.

A diferència de molts altres contaminants humans mediambientals, els residus plàstics són molt visibles. Les imatges d’ocells o peixos enredats en plàstic són colpidores, com també la idea de que ens podria perjudicar menjar peix o marisc que contingui petits trossos de plàstic. Per tant, no és d'estranyar que la contaminació per plàstic s'hagi convertit en una preocupació pública de primera magnitud.

Certament, els plàstics es degraden en el mediambient i els trobem en quantitats cada vegada més grans als nostres mars i oceans. De fet, això pot perjudicar la vida marina i els seus ecosistemes, però, si ens fixem en les evidencies, encara hi ha moltes incerteses pel que fa a la toxicitat real que els residus plàstics poden ocasionar en el nostre temps i en el futur.

La toxicitat del plàstic: Una paranoia dels ecologistes?

Els efectes adversos de la contaminació per plàstics en la vida dels organismes poden ser molt diferents en funció del tipus i mida del plàstic, del organisme considerat i del mecanisme lesiu implicat. Un fragment de plàstic d’un mm de grandària no te cap tipus de incidència en la salut d’un humà (o altres vertebrats) però ocasionarà la mort per obstrucció intestinal a un organisme del plàncton. Una xarxa de pesca abandonada continua pescant animals (peixos, aus i mamífers marins) en el que s’ha anomenat gostfishing, però aquest mecanisme és irrellevant en els organismes terrestres, per molt que pugui afectar a la biodiversitat global. Per tant, en l’estudi dels efectes dels plàstics en els organismes i ecosistemes s’ha de definir clarament l’àmbit d’aplicació, defugint les generalitzacions. 

Produïm grans quantitats de plàstics cada any. Contínuament els aboquem com a residus al medi ambient i els polímers que els formen es descomponen de forma extremadament lenta. Les partícules grans es fragmenten en peces més petites conegudes com a microplàstics (tècnicament de 5 mm de diàmetre o menys). Actualment als microplàstics es troben al sol i a l’aire, i se’ls reconeix com els contaminants més importants d’origen humà en entorns marins a tot el món. Malgrat reconèixer la manca d’estudis en humans, la Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentació (EFSA, per les seves sigles en anglès) considera en un informe que la ingesta de microplàstics en els aliments es poc rellevant en comparació amb la exposició a altres contaminants.

En alguns àmbits, els microplàstics es podrien acumular fins a nivells que comprometen els ecosistemes. Les regions del fons marí semblen particularment susceptibles donat que, segons estimacions recents, son el dipòsit del 94% de tota la massa de plàstics oceànica. Paradoxalment, són aquestes les regions on menys informació hi ha sobre quantitats i efectes dels microplàstics. Cal treballar més per dir amb seguretat fins a quin punt es tracta d’un problema greu.

Distribució de la contaminació per plàstics en el oceans (Sherrington, 2016)

Sobre la qüestió de la toxicitat dels microplàstics per la vida marina, sabem sens dubte que aquestes partícules són fàcilment transportades pels nostres mars i oceans i sabem que els organismes els ingereixen. Tot i això, els polímers que formen els plàstics son molt poc reactius químicament i tenen una toxicitat mínima per a la vida marina per ells mateixos, mes enllà dels efectes fisics. Malgrat la poca reactivitat química, els plàstics poden patir degradació físic-química i, fins i tot biològica, però tant lentament que es poden considerar substàncies gairebé inerts. La qüestió és si poden causar danys d’altres maneres.

 Morfologies i mides de microplàstics (de Wang et al., 2019)

Hi ha molts estudis que suggereixen que els microplàstics ingerits són alliberats de l’intestí d’organismes superiors sense efectes negatius, i cal destacar que els investigadors han tendit a experimentar en laboratori amb concentracions considerablement superiors a les que es troben al medi. Si els microplàstics no s’absorbeixen en animals superiors, el seu potencial per acumular-se als teixits i causar toxicitat per sí mateixos és molt baix. Donat que no s’acumulen, no es poden transmetre de manera significativa a un depredador que s’alimenti d’aquest organisme. Per tant, els microplàstics entrarien en una categoria diferent a les substàncies tòxiques que acaben a la cadena alimentària després d’acumular-se als teixits interns dels peixos, com ara el DDT o el mercuri.

Micro-microplàstics

Tanmateix la situació pot ser diferent pel que fa als nanoplàstics. Els nanoplàstics son microplàstics amb un diàmetre inferior a 20 micròmetres (més petits de 20 mil·lèsimes de mil·límetre). En estudis de laboratori s’ha vist que els nanoplàstics poden ser tant petits que poden penetrar les cèl·lules dels éssers vius provocant alteracions dites d’estrès oxidatiu. 

Els processos de degradació físic-químics dels plàstics donen lloc a fragments de polímer cada cop més petits, abans de degradar-se completament a molècules petites no polimèriques. L’alliberament d’aquestes substàncies pot no ser un problema important per la seva poca velocitat d’alliberament i poca quantitat alliberada, però si polímers de mida nanomètrica penetren les cèl·lules, aquestes substàncies podrien exercir un efecte citotòxic fins provocar la mort cel·lular. En organismes superiors com els éssers humans, la mort cel·lular deguda a factors externs desencadena un procés inflamatori que pot esdevenir en malaltia.

És una qüestió de temps que tots els plàstics que no hagin estat incinerats esdevinguin nanoplàstics. Aquesta es una veritable espasa de Damocles que penja sobre el cap de les generacions futures.

Polizonts en plàstics

Diferents estudis han demostrat que els microplàstics poden transportar, com si es tractés de polizonts, altres substàncies enganxades a la superficie.

Substàncies tòxiques com ara metalls o insecticides podrien ser transportades per microplàstics i acabar en llocs que d’altra banda no arribarien. En hi ha informació disponible sobre això i és motiu de preocupació que aquestes substàncies puguin ser ingerides per organismes marins i entrin finalment en la cadena alimentaria humana.

No obstant, la majoria d’estudis han mostrat que els agents tòxics associats als plàstics són o bé a concentracions massa baixes per a ser tòxiques, o bé les substàncies s’adhereixen massa als plàstics per a ser alliberades als organismes i causar problemes.

Es més, en un estudi, els nivells de substàncies tòxiques als teixits de les aus marines eren clarament menors quan havien ingerit plàstics. Els investigadors van suggerir que les substàncies tòxiques ja presents dins dels teixits d’aus s’enganxaven als plàstics i s’eliminaven. Si això és així, les substàncies adherides als plàstics podrien ser menys tòxiques per als organismes marins del que es pensava.

---   ---   ---

En resum, hi ha importants llacunes en el coneixement dels científics que cal omplir, especialment quan és probable que les partícules de plàstic s’acumulin en grans quantitats i durant llargs períodes de temps en els ecosistemes. No és raonable que s’omplin aquestes llacunes amb especulacions poc o res fonamentades. Es ben cert que no podem esperar que la investigació científica doni respostes completes abans de prendre mesures. Però fer afirmacions no recolzades amb estudis rigurosos, pot provocar que no s’apliquin prou recursos a les amenaces realment importants.

Moltes son les preguntes que queden sense resposta i moltes vies d’investigació estan obertes. Com a exemples, cal aprofundir en els efectes dels nanoplàstics a nivell cel·lular i en organismes superiors, i també caldria esbrinar si formes específiques de microplàstics (fibres, per exemple) presenten dificultats particulars per a la seva eliminació en alguns organismes a traves del tracte intestinal, propiciant la seva acumulació.

---   ---   ---

Nota de l'autor: Aquest article està inspirat en un treball de Ted Henry i Anna Catarino, Profesor de Toxicologia mediambiental i postdoc, respectivament, de la Universitat de Heriot-Watt (UK), publicat a març del 2018 en la revista on-line The conversation .